Una lliçó de vida

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria Mercè Marçal

Quan vaig rebre l’e-mail de la directora de l’Institut Puigsacalm, tot un munt de pensaments van voletejar per la meva ment: “Un missatge?”, “I per a mi?”, “Què em voldrà dir?” El text deia breument: “Quan puguis, truca’m!”. Sí, li vaig trucar; ho recordo perfectament. Era una tarda dolça de primavera, el cel era d’un blau impol·lut i l’aire desprenia sentors d’assossec, de placidesa… Vaig marcar el número del mòbil i una veu clara i alegre em digué: “Hola, Amina! Què tal? et vull fer una proposta: del 15 al 22 d’abril hem programat una Setmana Cultural a l’institut, amb el lema Escoltem els joves, volem donar veu a diversos exalumnes que ens expliquin les seves vivències, la seva mirada al món, els seus somnis i realitats. I hem pensat en tu. La teva experiència pot ser molt enriquidora per a tots”. No m’hi podia negar. “D’acord, vindré. Vull dir-hi la meva!”

Els records de l’institut restaven adormissats en un recés de la memòria i aquella breu conversa me’ls desvetllà. M’envaí un amalgama d’il·lusió i d’enyorança. Quantes emocions! Quanta vida ja viscuda! Quants companys que no he tornat a veure més! Nosaltres, els de 2n de Batxillerat del curs 2019-2020, vam passar un any difícil, no estàvem preparats per a tants canvis. No vam poder acabar el curs de manera presencial, ni fer el viatge a Itàlia, que tanta il·lusió ens feia, ni acomiadar-nos com Déu mana. Però aviat tornaré a l’institut!

Després de donar-hi voltes i més voltes sobre què puc dir als joves que els sigui profitós i interessant, he cregut que els puc explicar, a grans trets, el que més conec, el que visc, el que m’ha passat: la meva vida.

Em dic Amina, vaig néixer en un poblet de la Garrotxa. Era feliç en el meu petit món, a casa, a l’escola, al poble, jugant al carrer, al parc… Ajudava la mare. No vaig tenir gaire joguines, però tenia ninos de debò, els meus germanets; els donava el biberó i els agafava a coll quan ploraven. M’agradava anar a l’escola per poder escriure i llegir i cantar i jugar amb tots els nens i nenes de la classe. Que bé que ens ho passàvem! Un estiu, quan tenia cinc anys, vam anar de viatge a Gàmbia per conèixer la meva família, els meus avis i oncles. Quina sorpresa! Allà quasi tota la gent era negra, tots eren com jo. Un dia la meva àvia em va fer una cosa i em va fer molt de mal. Em va dir que era un secret, que no ho expliqués a ningú i que totes les nenes ho han de patir. Vam tornar a casa, a la Garrotxa, em vaig anar fent gran i veia coses que em feien sentir diferent. La mare em deia que nosaltres tenim uns costum i unes tradicions que hem de respectar. En mi hi havia dos mons, dues cultures, i em va costar molt conviure-hi, acceptar- les i no rebel·lar-me.

Quan vaig acabar l’Educació Primària, a l’escola del meu poble ens van fer una festa de comiat, els de sisè érem els protagonistes i tots els alumnes dels altres cursos ens van dedicar cançons, danses, poemes… Ens van regalar fotos i dibuixos. Va ser una festa molt divertida. Ens ho vam passar molt bé. Em feia una mica d’ànsia començar a l’institut, fer Secundària; però m’hi vaig acostumar bé. Cada dia venia un autocar al matí i ens tornava a mitja tarda. Vaig conèixer nois i noies d’altres pobles, vaig estudiar molt i m’hi vaig adaptar bé.

Quan havia d’escollir el treball de recerca, ho vaig tenir clar de seguida, el tema seria “La dona arreu del món”. El fet de ser dona comporta moltes desigualtats. Una gran càrrega de treball, dificultats en l’accés a l’educació, manca de llibertat… Tenim alguns exemples, com la Malala, la jove del Pakistan a qui van disparar quan sortia de l’escola. Els talibans van prohibir l’educació de les nenes. Ella és una gran defensora dels drets de les nenes i dones. Waris Dirie, de Somàlia, mutilada genitalment als tres anys i als tretze lliurada a un home molt gran, va fugir pel desert, va anar a casa d’uns familiars i va arribar a Londres. Hi ha moltíssimes dones anònimes que viuen situacions molt difícils, algunes amagades dins la burka, des d’on veuen el món per la petita reixa davant dels seus ulls.

Fent una breu passejada pel món, trobem molts casos de discriminació femenina que s’han de conèixer, fer-ne ressò per intentar eradicar: A l’Afganistan, el 85% de les dones pareixen sense assistència mèdica, allà es dóna la mortalitat materna més alta del món. Al Iemen i al Txad, les nenes estan obligades a casar- se amb homes que ni coneixen. A Mali, el 95% de les noies han sofert la mutilació femenina. El Congo registra el nivell més alt de violència masclista del món. A l’Aràbia Saudita cada dona necessita un tutor. Al Nepal, quan les noies tenen la regla han de viure separades de la família, sovint en un estable. Violació, prostitució, explotació, violència, maltractament són situacions que reben moltes nenes, noies i dones.

Aquell treball de recerca em va fer endinsar en un món desconegut, un món patriarcal on la dona és menyspreada, anul·lada, maltractada… Davant d’aquests fets no podia quedar indiferent, m’he proposat lluitar per ajudar a restablir la igualtat en un món tan injust..

Avui, 20 d’abril, torno a l’institut, estic contenta. Tinc ganes d’explicar a l’alumnat algunes pinzellades de la meva vida, però sobretot que comprenguin el valor de la igualtat per damunt de les races, del color de la pell, del sexe, de la llengua que parlem. Tant de bo que ben aviat la lluita pacifista hagi donat fruits! La directora em va abraçar efusivament. Gràcies, Amina. Ha estat molt bé!

Estem a la primavera del 2030, ja fa deu anys que vaig acabar els estudis de Secundària. La situació ha millorat. Com avança la ciència! Gràcies als investigadors i metges, la població està immunitzada del Covid-19. Hem superat aquell malson. Ens comuniquem de manera telemàtica, però també fem moltes activitats presencials. Podem quedar amb els amics, parlar i riure i abraçar-nos.

Tinc 28 anys. Malgrat tot el que he viscut, estic contenta de ser dona. Sóc educadora social, el meu treball és ajudar els altres. Col·laboro en una ONG que defensa l’equitat de gènere. Em satisfà ser útil a qui ho necessita.

Rosa M. Noguer Carbonés