Alba presenta una moció al ple de l’Ajuntament d’Olot

Alba, Associació de Dones de la Garrotxa agraeix als grups municipals haver admès a tràmit aquest moció i més en un Ple tan dens com és el dels pressupostos, celebrat el passat dijous 25 d’octubre del 2018.

Dissortadament com molt bé sabem, fa molt poc a la nostra comarca una dona ha estat morta víctima de la violència masclista, igual que en el passat va ocórrer a Olot.

Des d’Alba, Associació de Dones de la Garrotxa presentem una moció al Ple Municipal de l’Ajuntament d’Olot, per aquest assassinat que ens dol i ens indigna.

Permeteu però, que fem un breu introducció abans de reproduir la moció.

El 24 d’abril d’aquest any es van commemorar els 10 anys de l’aprovació de la “Llei 5/2008 del Dret de les Dones a eradicar la violència masclista”, una Llei avançada que situa les dones com a subjectes de dret, i considera la violència masclista com una greu vulneració dels seus drets humans i llibertats fonamentals.

Però han passat 10 anys, i és evident que aquesta Llei no ha estat suficient i els models amb els que vivim, continuen perpetuant desequilibris històrics entre dones i homes.

Som conscients que s’està treballant per corregir això, que des del Govern i dels Òrgans institucionals creats per la lluita contra la violència masclista, que estan integrats per les administracions i la societat civil s’estan impulsant perspectives de gènere en polítiques de salut i d’ensenyament, entre d’altres, .. polítiques basades en el respecte, la llibertat i la igualtat,

Som conscients també, que el passat setembre es va presentar un Pla de Treball per avançar en el Pacte Nacional per l’eradicació de la Violència Masclista a Catalunya, i que ja durant aquest trimestre es vol elaborar un document base,

Que aquest Pacte vol garantir els instruments i recursos necessaris per desplegar i executar les accions previstes en el programa d’intervenció integral contra la violència masclista,

Però, tot i ser molt conscients que ja s’està treballant en molts àmbits i col.lectius relacionats, encara som molt més conscients que mentrestant hi ha Dones que continuen patint la violència masclista de forma sistemàtica, i Dones que moren assassinades.

És per tan urgent, que es prenguin ja les mesures necessàries, reals i efectives i és per això, que Alba, Associació de Dones de La Garrotxa us presenta una moció per demanar la vostra col.laboració, suport i compromís.

En cap cas aquesta moció pretén ser un decàleg sobre les accions que s’han de fer , ni tampoc traslladar només als polítics tota la responsabilitat. I en cap cas tampoc pretén eximir de responsabilitats la implicació total que la societat civil ha de tenir en aquesta lluita. Sense un treball conjunt global i transversal, res serà possible.

A continuació, reproduim el text de la moció presentada.

MOCIÓ AL PLE MUNICIPAL DE L’AJUNTAMENT D’OLOT

Els recents esdeveniments a La Comarca de La Garrotxa i en el passat a la ciutat d’Olot, on la violència masclista s’ha exercit de la manera més contundent i cruel, ens demanen a crits eradicar-la amb més detecció, prevenció, control, i respostes més definitives que les actuals.

Tant a nivell estatal com a nivell nacional, existeixen Lleis que contemplen un seguit de mesures que en teoria haurien de servir per cobrir i prevenir la majoria de situacions que es donen.

  • A Catalunya, la Llei 5/2008 del Dret de les Dones a eradicar la violència masclista, té com a objectiu:
  • Eradicar la violència masclista i remoure les estructures socials i els estereotips que la perpetuen.
  • Establir mesures integrals de prevenció, detecció i sensibilització amb la finalitat d’eradicar-la de la societat.
  • Reconèixer els drets de les dones que la pateixen, a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral.

I d’entre d’altres, estableix unes polítiques públiques i uns drets, que de manera transversal afecten tots els àmbits i col.lectius que intervenen en processos relacionats amb la violència masclista.

Sobre el paper hi veiem reflectides la majoria de preguntes i de requeriments que ens semblen absolutament necessaris per eradicar la violència masclista, però dissortadament està clar veient la realitat del que està passant que, o bé no s’apliquen, o bé no es compleixen o bé, no son efectives.

Des d’Alba, Associació de Dones de la Garrotxa, demanem a tots els grups polítics representats en aquest Ajuntament que a través dels seus respectius grups parlamentaris instin a:

  • Revisar totes les lleis i normatives relacionades amb la violència masclista, actualitzant-les i adequant-les a les necessitats actuals i futures, per tal que donin respostes fermes i contundents, assegurant-ne la seva estricta i real implementació.
  • Que les normes i els protocols d’actuació i de prevenció s’apliquin rigorosament, introduint mesures més efectives per protegir les dones amenaçades, no deixant cap marge d’acció que pugui permetre actuar contra elles.
  • Que els i les membres de la judicatura rebin més formació en termes de perspectiva de gènere perquè denunciar en un Jutjat no es converteixi en un calvari per les dones, convertint-les de denunciants en acusades.
  • I important, que es destinin els recursos necessaris per a l’aplicació i desenvolupament de la Llei.

A nivell local demanem també que totes les parts implicades revisin en profunditat l’aplicació i seguiment de les mesures preventives, de detecció i de control que s’utilitzen, i demanem que això no es quedi només amb un seguit de declaracions d’intencions. Que siguin els fets els que demostrin de veritat el compromís de la ciutat per l’eradicació de la violència masclista.

Les dones maltractades han d’estar i sentir-se, acompanyades pel seu entorn, per la societat i pels poders públics, en la denuncia contra els agressors. Que la vergonya no les silenciï. No oblidem mai que Elles son les víctimes.

Cap més dona sola i indefensa. Cap més dona morta per violència masclista.

Moltes gràcies.

NOTA: Aquesta moció ha estat aprovada per tots els grups municipals de l’Ajuntament d’Olot.

Escrits per a “La dona del sac” del Sismògraf

La dona de l’altre costat del pont

A l’altre costat del pont hi havia una dona que intentava creuar cap a l’altra riba. Tenia un posat serè, com el d’una persona que havia viscut i havia deixat tot allò que no li agradava… Els seus ulls somreien perquè s’emmirallaven en les aigües tranquil·les d’aquell riu que un dia havia estat el llit d’una aigua tèrbola que va arrossegar mig poble en una crescuda que encara els més grans del lloc recorden.

Aquell dia l’aigua se li va endur trenta anys de vassallatge cap a una terra i un senyor de qui no era la serva. Quedar-se sense res, gairebé només amb el que duia posat, va ser per a ella l’oportunitat de tornar a ser allò que la seva ànima sempre li cridava… no deixis mai que un altre faci callar la veu que et diu que no has nascut per servir ningú; que quan et diuen que no vals, és qui ho diu que se sent així; quan et fan callar allò que la teva ànima crida… pots callar les paraules, però no el que sents… perquè així… podràs aprofitar la riuada que et farà que tinguis l’oportunitat de començar a viure tot allò que dus dintre.

La dona de l’altre costat del pont comença a anar cap a l’altra riba… neta de totes les paraules que no va dir i lliure de tot allò que un dia li volien fer creure.

Avui he creuat el pont, i veig darrere meu milers de dones que em segueixen.

La dona del sac

Sóc la gran de cinc germans. I sóc dona. I això pesa.

Em va pesar des dels primers anys. Darrera meu dos nois molt seguits.

Des de sempre em feien la vida impossible, difícil. Sempre em guanyaven. I jo dissimular, dissimular i fer veure que no passava res…..

Vaig veure que haver nascut dona en una casa amb tres nois darrera meu…. i després de varis anys una petita i desitjada flor, la mimada, l’esperada, la més desitjada.

No calia molestar-la. Ni fer-la enfadar. Ni trencar-li mai l’aire. Ni privar-la de tots els seus capricis…. Ja ho farà la noia, la gran…. i aquesta pobra noia, era jo…

I vinga carreguem el sac de la gran que ja pot, és la gran, és forta i valenta.

I vaig créixer així. Conformada, però no feliç.

I el sac s’anava omplint, i les meves espatlles s’anaven acostumant a carregar pes.

I em vaig casar. No era bo per res a casa… per la feina, si, molt. Tenia un bon càrrec i guanyava molts diners. Valorat per tot i per tothom. I jo què? Era feliç? Em sentia realitzada com a dona? Em sentia bé amb la feina, la casa, els fills?

El sac s’anava omplint cada vegada més. I les meves espatlles cada cop s’encorbaven de tant de pes que suportaven. Però això no ho veia ningú. Només jo. M’estava tornant boja?

Caminava, vivia, treballava…. sense esma, sense il•lusió.

I el pitjor de tot. Era envejada per molts coneguts i amics. Fins i tot els meus germans em felicitaven per la gran sort que havia tingut. Si la gran sort….. des de fora. Un miratge? Una enganyifa? Si, realment així em sentia jo. I passaven els anys. I res no canviava.

El marit pujava de categoria professional. I com més ell pujava, més m’enfonsava jo.

El gran pes que portava damunt meu no em deixava gairebé ni respirar…. no podia alçar el cap…. cada vegada més avall… Van passar els anys sense canviar ben res. Només que els fills es van fer grans i van emprendre el vol. Llavors sí. Fou la meva…

Havia arribat el meu moment tan esperat, tan necessari, tan desitjat. I jo també vaig volar.

Vaig deixar-ho tot, la família, el benestar, la riquesa, la magnífica casa amb jardí….

I vaig volar lluny, molt lluny, fins un petit llogarret enmig del no res. Allà on molts em necessitaven. On tots em valoraven pel que jo era i pel que feia.

I justament allà i després de tants anys, el pes dels meus sacs es van buidar i em vaig sentir lliure, àgil, feliç.

Sóc una dona…una dona!

Estimades amigues:

Sabeu, si escric aquestes línies, és a causa de l’insomni. Sí, si, heu escoltat bé…l’insomni! Jo, una dona que solia dormir plàcidament quan era més jove, i ara ja veieu…

Segons els entesos, l’edat fa que dormim menys. Potser és perquè el subconscient ja ens està avisant que d’aquí poc dormirem el somni etern i vol que no arribem massa descansades. La qüestió és que aquesta circumstància és la que m´ha fet reflexionar sobre aquests 60 anys de vida.

Una vida bona? Una vida dolenta? Jo diria que com la majoria.

Molts projectes, moltes ganes de menjar-te el món i llavors…Sorpresaaaaaa !És el món el que se’t menja a tu! I si, a més a més, ets dona en una època en què semblava que la paraula més utilitzada per donar resposta a les teves inquietuds era un: NO!!ESTÀS BOJA?? Doncs encara amb més raó.

Amb això no us vull dir que lamenti el que no he aconseguit, ja que em dono per satisfeta per haver complert amb una de les tasques més feixugues i difícils, com és la de ser mare i educar els meus fills amb uns valors per mi essencials com són el respecte per els altres, la llibertat de poder escollir el camí de la seva vida i la responsabilitat en els seus actes.

Em conformo amb això i miro amb nostàlgia el que vaig deixar enrere ,com poder ser una bona periodista o una actriu de teatre. Però d’això ja en parlarem en una altra ocasió.

Ara només us desitjo que sigueu el més feliços possible!

Jo, ho intento cada dia…

dona atrafegada.

On he d’anar a demanar que el dia tingui una hora més?

Em fa falta una hora per a mi, per a les meves coses o simplement per a no fer res. Per seure’m en un banc del Parc de les Mores contemplant el capbussar-se dels ànecs collverd en les aigües del nostre estimat riu Fluvià; Gaudir dels salzes que ploren vessant les llàgrimes a l’aigua; les freixes i els pollancres que tranquils apaivaguen la vista i queden petits al costat dels plàtans que com soldats romans custodien les ribes.

Aquesta hora que em manca, podria restar-la de son. Enlloc de 8 hores, dormir-ne 7, però aniria mig somnàmbula. Podria demanar de treballar una hora menys, però amb les retallades només en faltaria escorçar el salari amb el que ja faig “virgueries” per arribar a final de mes. L’estiro com un xiclet, i ja està tan tens que petarà.

A la feina sóc responsable i constant. Tinc la família ben atesa. Les amigues saben que poden comptar amb mi.  Fa temps que no fingeixo ni m’excuso en falses migranyes.

No podria compensar-me el flamant President dictant un decret instituint el dia una mica més llarg?

Amb una hora de més en faria prou.

Per què el dia no té 25 hores?

Clica aquí per llegir la notícia