Soc de cartró

Soc una butaca de cartró d’un vell cinema de poble. Ser una butaca de cartró és molt important.

Soc una butaca amb sentiments!

Per la meva falda han passat milers de persones, algunes, fins i tot, m’han explicat les seves penes i alegries. He rigut i he plorat amb els meus acompanyants.

Quan era jove, moltes vegades les senyores de la neteja em canviaven de lloc, tan aviat era al davant com al darrere. Era tot un ritual. El més incòmode era quan feien ball a la sala i ens amuntegaven les unes damunt les altres.

S’estava tan malament!

Era molt complicat, perquè mai no anava sola, sempre estava acompanyada de tota la filera. Una vegada em van ficar la pota de la del davant a la meva falda.

Era molt incòmode!

En el meu cinema, el diumenge a la tarda es “tiraven” dues pel·lícules. D’una setmana per l’altra, ja sabíem quines es podrien veure el diumenge següent. A més del tràiler, també  teníem els cartrons que hi havia a l’aparador de ca la Martissa.

A la tarda, el Tronc de Besalú portava els rotlles de les pel·lícules. De vegades li era impossible i s’havien d’anar a buscar. D’això en tenia cura en Xicu Pic. Més endavant ho va fer l’Àngel de can Puntaire.

A tres quarts de sis de la tarda, s’obria la taquilla, i tothom comprava les entrades.

A dins el local cadascú tenia el seu lloc: la mainada i el jovent als llocs de davant, les iaies al costat de l’estufa, els enamorats a la part de darrere, i al mig, la resta.

El silenci havia de començar després de córrer la pesada cortina de vellut i apagar els llums. Però no!!!… sempre hi havia qui arribava tard. Aquests acostumaven a espatllar-te l’inici de la pel·lícula perquè necessitaven que en Serrano, l’acomodador, els acompanyés amb la llanterna. Era una feina difícil, perquè normalment el seu lloc era al final de la fila tocant  a la paret.

Us explicaré les pel.lícules que han marcat la meva vida.

Una de les que va tenir molt d’èxit va ser: Allò que el vent s’endugué (Lo que el viento se llevó), i la gent hi afegia “y lo que el culo nos dolió”, perquè era tan llarga i carregosa que semblava que no s’havia d’acabar mai. Sobretot venien parelles. Els agradava molt i totes les noies ploraven. M’hi vaig avorrir molt !!!

De vegades en feien de “no aptes”, que només podien veure els majors d’edat. El dia més esperat va ser quan varen fer El graduado.

Ohhh.. Ohhh.. Ohhh… Quanta gent!

Quanta expectació!. El cinema era ben ple.

Jo vaig patir!!! El noi que tenia assegut a la falda no podia estar quiet de cap manera. El pols se li accelerava només de pensar a tocar fugaçment la mà de la seva estimada o de robar-li el primer petó.

Déu meu, era pecat mortal… Però va ser molt bona i molt instructiva.

També em va agradar E.T. de l’Steven Spielberg. Quin fart de plorar que em vaig fer! Tot el terra del cinema anava moll de tantes llàgrimes. Fins i tot el cartró de la falda se’m va estovar.

Quina història d’amistat tan verdadera. Com m’agradaria conèixer una butaca d’una altra galàxia per fer-m’hi amiga! Que interessant seria un intercanvi d’experiències.

Les que portaven molta gent eren les de “l’oeste”. Em passaven les bales per tots costats. La sort era que el bo no es moria mai i totes les noietes estaven ben contentes.

A mitja part, a tots els cinemes del país, passaven el NO-DO. Era una dosi de propaganda del règim franquista on Franco sempre inaugurava pantans. Quanta aigua! La música era tan alta que feia por.

Un bon dia l’Ajuntament va decidir que ja no es “tirarien” més pel·lícules. No era rentable i va tancar el cinema.

Jo vaig anar a parar al garatge d’en Met Barraca.

Ara tinc la pota de la meva companya ficada al braç i m’ha sortit un forat a la falda. És una situació incòmoda, però cal aguantar.

Si tinc sort, algun col·leccionista em comprarà i viuré una vida ben diferent.

Records d’una vella butaca de cinema de poble. 

Joana Rigart Quer