Remolatxa

En aquell moment la por i la tristesa la van engolir sense miraments, un tsunami que arrasava amb tot allò que l’envoltava i que al seu pas només deixava caos i desconcert. Incapaç de creure que allò li estigués passant de debò, volia despertar-se i descobrir que tot plegat havia estat un malson, però fins i tot per a ella, aquest resultava ser un recurs massa mediocre i abastament utilitzat per a resoldre situacions intricades.

Un dijous de principis de juny, en què el sol escalfava fort i l’estiu ja s’ensumava, va ser el dia escollit per una intervenció quirúrgica que es presentava indefugible. Ella estava en dejú, però encara que hagués pogut menjar alguna cosa no n’hauria estat capaç. El nerviosisme i l’angoixa que sentia s’aglutinaven formant un tap tan hermètic que res ni ningú no hauria pogut fer res per obrir-lo.

L’habitació que els havien assignat era lluminosa i feia olor de net, però sota la capa de pulcritud es feia palpable la fredor d’un espai on la vida i la mort batallaven constantment. Cap a mitja tarda la van venir a buscar per entrar a quiròfan, havia arribat el moment.

Acomiadar-se del seu company va ser possiblement el més dur d’aquella tarda. En realitat sabia que passades unes hores es retrobarien, però aquella por irracional la rosegava per dins i el pensament de -i si va malament i no em desperto?- llampurnejava dins el seu cap.

Ja a quiròfan els sedants van fer el seu efecte allunyant-la d’una realitat que cada cop sentia més aliena. Les úniques paraules que va ser capaç d’articular quan va intuir la presència del metge, van ser que el seu cor estava moix i espantat i que l’únic que volia era que tot s’acabés com més aviat millor.

Unes hores més tard, obria de nou els ulls a un món desdibuixat. Ja estava? S’havia despertat? El rellotge de paret li confirmava que eren les nou passades i quasi a l’instant advertia un punt de dolor al seu ventre que li certificava que la intervenció s’havia consumat. Desconeixia el resultat de la cirurgia, si s’havia desenvolupat segons el previst, si havia perdut alguna part dels seus ovaris, si l’afectaria en el cas que volguessin tenir fills. La incertesa es gronxava en uns llimbs d’anestèsia que la mantenien en un estat de semiconsciència quasi plaent.

Enmig de la boira provocada per la sedació, va aparèixer el cirurgià amb un somriure una mica forçat. Tot havia anat com preveien malgrat que disposaven de poca informació sobre l’afectació real en la possibilitat de concebre. Una llàgrima s’escapava inconscient i rodolava per la seva galta, què volia dir allò? Ja no podria tenir fills? Mai no s’havia plantejat seriosament de portar mainada al món, però ara que li deien que podia complicar-se, notava com un buit immens s’obria al seu interior.

Quan va despertar d’aquell son estrany, el seu company li agafava la mà, no s’havia separat de la vora del llit ni un sol instant i quan la va veure obrir els ulls, el seu cor va somriure i es va eixamplar. Una abraçada els va fondre i es van deixar bressolar per les emocions que ara rajaven pel broc gros sense que ningú no les pogués aturar.

A mesura que passaven les hores ella sentia que alguna cosa havia canviat dins seu, el cor li bategava diferent, i el gust que tenia a la boca tampoc no era el mateix que abans de la intervenció. Ho va comentar al seu company, però ell li va treure ferro dient que devia ser normal. Ella, però, continuava amb aquella sensació que s’accentuava més i més a cada instant i va fer cridar el doctor per explicar-li el que li succeïa.

El metge es va enriolar i li va dir que no s’amoïnés, que simplement li havien canviat el seu cor per una remolatxa, i es va quedar tan ample. Va pensar que no ho havia entès, però ell, veient la seva cara d’incredulitat, li va repetir de nou tot somrient. Com que un cor de remolatxa? Però això és impossible! Estava segura que li prenia el pèl. El doctor va adquirir un posat seriós i li va oferir una explicació: “Quan ve algú i ens diu que el seu cor es troba trist o encongit, l’hi canviem per un de nou que l’ajudi a mirar la vida amb més alegria. Per a tu, vam triar una remolatxa, perquè és dura i dolça a parts iguals. Quan arribin moments de dificultat, el teu cor et sostindrà, t’aportarà la força necessària perquè no t’ofeguis en la foscor i la melancolia; la dolçor et servirà per poder acollir amb tendresa tot allò que vingui a tu, ja sigui felicitat, por, alegria, ràbia, amor o desesperació”.

En aquell moment ho va comprendre i es va sentir agraïda, respirava en consonància amb el seu cor vegetal i ple de vida que s’arrelava més i més a les seves entranyes, que a poc a poc nodria cada racó del seu cos amb aquella dolçor i fermesa necessàries per encarar el camí que s’obria davant seu.

Ja no tenia por.

Mariona Oliva Mirambell