Ho he vist tot. Ho sento, noia, no hi he pogut intervenir. Entendràs que em dedico a això i estic per sobre del que és o no és just. No hauria d’opinar, però avui, que per gràcia o desgràcia tinc més temps, m’agradaria conversar amb tu.
T’he estat vigilant tot aquest temps. Ja sabia que tard o d’hora ens hauríem de conèixer, com és natural, tot i que no m’esperava que fos tan aviat. Va ser no fa gaire que em vaig adonar, amb tota seguretat, que aquell univers menut on estaves precipitaria les coses.
No et coneixia d’abans, però evidentment et tenia vista. No eres poruga, tot i arrossegar moltes pors. No eres una noia trista, tot i tenir alguns desconsols. No tenies les coses gaire clares, ni tan sols una gran autoestima, i no n’eres gaire conscient, però no ho necessitaves, perquè ningú n’estava aprofitant amb ferotgia. Amb tot, res no apuntava que haguessis de caure en aquest parany.
Últimament, quan et mirava, no semblaves tu. Espatlles caigudes, somriure forçat, ulls hialins. L’esma d’un vençut. No tenies forces, ho sé, he estat testimoni de les petites morts que has sofert.
Et pensaves que t’estaves tornant boja, però tot i que no em pertoca ni se’m permet jutjar, no eres precisament tu que coixejaves per aquest costat. Qui sap si t’hi haguessis tornat a la llarga, molt probablement. Si et sóc sincera, alguns cops m’hauria agradat poder intervenir, però tampoc se’m permet, em limito a fer la meva feina, per sobre el bé i el mal.
Recordo el dia que vas pensar de forma exacta, clara i precisa: o ell o jo. Havies arribat lentament i progressivament a aquest pensament. No hi havia més sortides. És cert que havies intentat explicar-te, fora de si, fora d’ell, a la teva gent. Parlava per tu la por; la ignorància del que és o no és normal en la intimitat d’una relació. Ningú no t’ha entès fins avui. Cert és també que tot el carrer n’estava al corrent. Les finestres no van tancar mai bé i s’hi van escolar totes les dramàtiques escenes, per entreteniment o preocupació dels veïns, que mai van venir a preguntar què eren tants enrenous.
Recordes el primer somni? Després en van venir molts més. Tu ja sabies que havies de prendre una decisió imminent. T’hi anava tot. Estaves a la cuina i hi havia un tigre encadenat amb molta fam de tu. Volies fugir d’aquella casa, però la cadena s’allargava i s’allargava fins que quedaves atrapada entre les urpes i la paret. I estaves ben sola. Ja se n’havia encarregat, a poc a poc, de posseir-te sola i aïllada, silenciosa i desolada. Recordes com senties el gruny i l’alè al bescoll? Un moviment en fals i t’hauria desmembrat amb ferotgia.
O ell o jo, va començar a sonar constantment en la teva ment. No t’atrevies a passar tu primer. A més, no pensaves que fos el més just, però la teva vida tenia el sentit que pot tenir una vida d’esclava. A poc a poc i molt conscientment es va anar engendrant un desig que et feia sentir monstruosa. Ell tenia una feina perillosa, era possible, doncs. Quan sonava el telèfon, el cor et bategava amb força. Potser seria la trucada del teu rescat? Però això mai no arribava. I no podies més. Restaves immòbil. Era clar, doncs, el teu món seria així de menut i violent. Només et calia esperar amb resignació que jo el conegués abans a ell que a tu.
Ja sé que ara és tard, però fins ara no se m’ha permès parlar amb tu. Hauries hagut de fixar-te en la teva gossa. Ella li tenia por. Sempre mirava d’estar-ne ben lluny i alerta. Ara ja no n’hi tens, com és natural, per això podem conversar, tu i jo. Fixa’t! No surt ni el teu nom al diari. Només: “dona de 30 anys”. La teva gent està desconcertada. Ai si poguessis dir-los com es va originar tot! Ho recordes perfectament, i jo també. Tot va començar el dia que vas abaixar el cap per primera vegada, va ser aleshores que jo vaig apropar-me a tu. Em dol molt més del que et penses portar-te avui amb mi, si és que a la Mort li pot doldre acomplir la seva comesa, però jo, que conec els cicles, sé que no et tocava a tu, no obstant, si estem aquí, gairebé enlloc, és perquè ningú no t’ha entès fins avui.
Irina Julià Pons
albadonesgarrotxa.wordpress.com 