L’últim adéu

Era dilluns, el pitjor dia de la setmana. Les vuit del matí. La Maria era al  llit, la persiana de la finestra estava a mig pujar. Des del llit, sentia els talons de la seva filla caminant pel passadís; també sentia la seva veu:

— Nens, afanyeu-vos que farem tard, que avui tinc pressa!

La Maria pensava:

— Només avui?

Li digué a la seva filla:

— Rosa, si us plau, pots pujar la persiana?

— Ostres mare, no pots esperar que vingui l’Iris? Ja ho veus que vaig tard

A la Maria li sabia greu; no ho havia d’haver demanat, però ella és una dona de pagès, que s’aixecava a trenc d’alba per anar a munyir i li agradava veure sortir el sol i sentir el cant dels ocells. Ara ha d’estar al llit fins que arribi la seva cuidadora.

Entenia que la seva filla feia el que podia, i creia que si aquell impresentable de l‘Ivan no hagués fotut el camp ara tindria una ajuda. El paio s’havia desfet de tota responsabilitat, feia mesos que no veia els nens i ni se’n preocupava. A la Rosa ja li anava bé no haver de batallar amb el seu ex, però anava de bòlit.

La Maria escoltava, no sabia si els seus néts vindrien a dir-li bon dia; hi ha dies que se n’obliden, però no passa res. Mentre mirava per la finestra, li venien al cap pensaments de la seva joventut: com es va casar d’enamorada amb el seu Narcís! Van viure bé, amb molts sacrificis, estalviant sempre per poder comprar més vaques; però eren feliços.

— Narcís, hem de donar estudis als fills, la Rosa i en Pol, perquè no hagin de treballar tant com nosaltres -li deia la Maria.

La Rosa entrà com un huracà a l’habitació, trepitjant fort amb els talons d’agulla.

— Bon dia mare, perdona, ara et pujo la persiana, però has d’entendre que vaig de bòlit. Ja ho veus, en Pol no sabem ni si tan sols és viu.

— Ho entenc filla, que passis un bon dia.

Dins el BWB negre, hi havia el Pau i la Carla, que es barallaven, com sempre.

— Nens, nens, si us plau, no podem tenir una mica de calma?

— Mare -diu en Pau-, la Carla m‘ha pres la carpeta i no me la vol …

Van arribar a l’escola, la Rosa va fer un petó als nens i els va dir:

— Va, fins al vespre, porteu-vos bé!

Pujà al cotxe, respirà fondo i, durant el trajecte que li quedava fins arribar al despatx, rumià com ho faria per plantar cara al llepaculs del seu company de feina, en Raül, un advocat amb experiència que fa mans i mànigues per aconseguir ser el cap. A la Rosa no li queia bé aquest noi, pensava que ella es mereixia el lloc. De totes maneres, tenia clar que degut a la seva condició de dona separada i amb una mare amb cadira de rodes, no ho aconseguiria. Sortirà la veu paternalista del Lluís:

— Rosa, ets bona professional, però tens molts problemes, estàs sola amb dos fills i una mare al teu càrrec. Ara mateix necessitem algú amb empenta i que hi pugui dedicar moltes hores.

La Rosa sospirà: tant que li agradaria dirigir el despatx! Pensava que podria fer-ho bé, però veia que una mica estressada sí que ho estava.

L’Iris i la Maria esmorzaren juntes. La Maria ha tingut sort amb aquesta cuidadora, sempre està alegre i s’entenen bé.

La iaia estava trista, se n’adonava que era una càrrega feixuga per a la seva filla. Mentre l’Iris empenyia la cadira de rodes per la Rambla sota el solet del mes de maig, la Maria va prendre una decisió:

— Rosa, filla meva, hem de T’agraeixo molt tot el que fas per mi, però vull anar a una residència,

— Mare, què dius? Que no estàs bé a casa? Jo no puc fer més.

— Ja ho sé, filla, però estaré més tranquil.la si tu no vas tan

Van acordar que ho provarien uns mesos i que si no hi estava bé tornaria a casa.

La Rosa posà fil a l’agulla, va pensar que en el fons potser la seva mare tenia raó. Buscaria la millor residència perquè estigués ben cuidada. Ja ho podia pagar.

Mare i filla van discutir. La Maria volia una residència senzilla, ella és una dona de pagès. Finalment, arribaren a un acord.

— Mare, si no hi estàs bé, tornaràs a casa pitant, d’acord?, d’acord?

L’última nit a casa, la Maria no podia dormir, les llàgrimes li baixaven cara avall. Va dir l’últim adéu a la casa, a la seva habitació, a la fressa que fan els néts, a les rialles, a les baralles… La Rosa tampoc no podia dormir:

— Ho estic fent bé? Pobra mare, tant que ha fet per mi… Si el poca-solta del meu germà m’ajudés!

La Rosa va demanar festa al despatx, tot i que sabia que el seu rival aprofitaria l’ocasió per recordar al Lluís que ella tenia moltes obligacions, però volia acompanyar la seva mare a la residència. L’Iris, la cuidadora, s’hi va afegir, amb tristor, però feliç de poder-se acomiadar de la Maria, ja que totes dues havien compartit molt bons moments.

La Rosa encara no havia trobat el moment de visitar la seva mare fins avui, quan ja ha passat una setmana.

De lluny, veu la seva mare asseguda a la cadira de rodes de sempre; està mirant l’infinit… S’hi acosta i li fa un petó:

— Mare, com estàs? La Rosa es posa a plorar:

— Mare, vaig igual d’atabalada i estic igual d’infeliç; no me’n surto.

— Filla meva, no pateixis per mi, estic bé… tu en tens un feix de tot plegat.

Cuida’t tu i cuida els nens, jo ja he fet la meva vida.

Quan la Rosa se’n va, la Maria també plora, ha complert amb el deure de ser mare: voler el millor per als fills, no queixar-se, no portar problemes… Marxar sense fer soroll.

Carme Muncunill Sellarès