Accèssit de temàtica lliure
Segons la seva psicòloga, fervent seguidora de Carl Gustav Jung, les casualitats recurrents no existeixen. Aquelles coincidències d’una estranyesa extrema que es repeteixen quan estàs en moments importants a la vida són, en realitat, causalitats: senyals que hi ha quelcom més que el que veiem a simple vista. Mai no havia viscut tantes causalitats com en els darrers dos mesos. Mirés on mirés, escoltés el que escoltés, sovint apareixien dues idees d’allò menys motivadores: el sostre de vidre i la invisibilitat.
El sostre de vidre l’havia pogut trencar amb grans esforços feia anys, però s’havia adonat que continuava cobrant menys que els seus col·laboradors homes i que havien augmentat les responsabilitats. I de responsabilitats, ja en tenia prou.
De vegades, al vespre, recordava com de malament havia viscut aquell ascens el seu marit. Per sortir-se de la crisi que li va provocar la situació, no se li va ocórrer res millor que comprar-se una moto de gran cilindrada. Precisament el dia de l’accident, mentre estava a punt d’embarcar, la seva trucada des de l’hospital i la necessitat d’anar a recollir la filla a l’escola van frustrar, de nou, el projecte d’una nova vida. El resum de tot allò va ser només una cama trencada i el canvi de la moto per una guitarra elèctrica. En un any, la seva filla va passar de ser la nena que li retreia el poc temps que li dedicava, a l’adolescent que es queixava de l’excessiu control que hi exercia. I mentre s’omplia un got d’aigua abans d’anar a dormir, va pensar que de vegades el sostre de vidre no era només un handicap laboral.
Les fulles de la tardor trigaven cada vegada menys a encatifar el terra del jardí i la mimosa de febrer li recordava que el que li semblava un mes transcorregut, era en realitat un any. Un matí, mentre esmorzava sola escoltant la ràdio, va tornar a sentir la invisibilitat i el vidre. Faltaven tres dies per al seu aniversari: cinquanta anys… Coneixia bé la capacitat familiar d’oblidar-se dels petits detalls i cada any era ella qui s’organitzava la pròpia celebració. Aquesta vegada, però, esperava, ingènuament una festa sorpresa: era un número especialment significatiu, i a més a més, queia en un dissabte! El poder de l’estadística va desbancar l’esperança: de res havia servit explicitar, més d’una vegada, com li agradaven aquell tipus de festes. Quan en va fer quaranta, va deixar sobre la taula del menjador la seva agenda amb els telèfons d’amics i familiars clarament marcats en color lila. La sorpresa no va aparèixer. Potser era culpa seva: l’inesperat arriba quan menys ho esperes i possiblement el desig de l’arribada ho feia impossible. Durant els següents nou anys va aconseguir gairebé oblidar el dia del seu aniversari, però la festa sorpresa no va esdevenir mai.
Mentre endreçava el menjador abans d’anar a treballar, va mirar per casualitat els llibres que hi havia al costat de la piràmide de vidre. Tenia ganes de rellegir-ne algun, però va descartar Madame Bovary; estava entre Anna Karerina i L’espia perfecte, de John Le Carré. De camí a la feina va trucar a la seva pastisseria preferida i va encarregar-se un pastís: “per una persona i amb una espelma amb forma d’exclamació, si us plau”.
Al vespre, el marit li va recordar que el cap de setmana marxava amb uns amics a una fira de guitarres. La filla li va tallar la videoconferència des d’Austràlia mostrant una desmesurada desídia per tanta necessitat de saber que estava bé. Aquesta vegada ni tan sols es va dedicar a explicar-li les seves noves troballes sobre la vida sexual dels cangurs. Invisibilitat i vidre.
Uns dies després del pastís d’aniversari, va rebre un correu del seu antic professor d’universitat. Al vespre es va assegurar que la filla i els cangurs seguien bé. Va encarregar per internet una guitarra clàssica i va deixar el número de la psicòloga enganxat a la porta de la nevera. Al dia següent, es va acomiadar de la feina, va comprar-se un telèfon mòbil de prepagament i mentre tornava a casa tot passejant, va llençar el seu a les vies del tren. Abans de marxar cap a l’aeroport es va tombar per mirar-la, va tornar a entrar i es va dedicar a trencar tots els vidres. Aquesta vegada l’avió va enlairar el vol amb ella.
***
Mentre l’entrevistador analitzava el dossier i canviava impressions amb el professor, va notar una punxada. Quan va treure la mà de la butxaca, un punt vermell va fer-se visible al dit del cor. Amb delicadesa es va desempallegar d’un minúscul tros de vidre.
— Fa uns anys vas decidir refusar la nostra oferta de treballar pel CSIC. Per què creus que pots treballar amb nosaltres després de tant de temps? Què ens pots oferir a hores d’ara? -Va interrogar educadament el professor.
— Recordo perfectament que em vau dir que la millor característica d’un espia, a part de la intel·ligència, era la seva capacitat de no atraure l’atenció, de ser un individu gris, invisible. Bé, sóc una dona i acabo de complir cinquanta anys…
Adela Garcia Jaime
albadonesgarrotxa.wordpress.com 