La bosseta de ganxet

L’Anna anava apressada pel passadís, quan, en passar pel costat de la porta de l’habitació de la seva filla, de reüll, la va veure com jugava amb les nines i els peluixos. No se’n va saber estar, la imatge era tan dolça… els estava alliçonant, però ho feia amb la veu tan fluixeta que, tot i parar l’orella, no sentia què els deia.

De sobte, va agafar l’osset marró i, curosament, va obrir la cremallera que estava a l’esquena de l’animaló, d’on va treure una bossa blava de ganxet per portar l’esmorzar a l’escola.

Ai las! Feia mesos que la buscava. Ara sabia on era. Ja feia tres vegades que la reclamava a l’escola.

La Mireia va obrir la bossa, l’apropà a la cara de les nines i la va fregar pel cos dels peluixos. Amb ditets fràgils i maldestres, va tancar la veta de la bosseta i tornà a posar-la a l’esquena de l’osset. Va saludar i besar dolça a tots els companys de joc, i se n’anà al pupitre a continuar jugant, ara, amb llapis de colors.

L’Anna se’n va anar a la cuina a preparar el sopar. Mentre remenava la sopa i fregia la carn, un somriure li il·luminava la cara: la seva Mireia, tan bona, tan formal, tenia un secret al fons de la bossa de darrera l’osset. Mai no s’hauria pogut imaginar que la seva filla, de només cinc anys, l’hagués amagat. No era el valor, però era la bossa de l’esmorzar que li havia regalat l’any passat l’àvia per anar a l’escola, i li empipava haver-la perdut.

Silenciosa, la Mireia va anar a la cuina i començà a parar la taula per sopar. No calia manar-li res, sola, posà les estovalles, els plats, els coberts, els gots, l’ampolla d’aigua, just a temps. L’Anna va servir la sopa. Ella menjava a poc a poc, bufant cada cullerada. És una nena assenyada.

Va anar a buscar al seu pare.

La Mireia l’observava, ho tenia tot controlat, la seva filla no era espontània, era una nena formal, afectuosa, però sense excedir-se. Responsable, sí, aquesta era la paraula que la definia.

– Mireia, has vist la bosseta blava?

– No!, -va respondre lleugera.

– Sempre t’he de posar l’esmorzar en la de color groc. Que t’agrada més?

– A mi m’agraden totes dues, però la blava no sé on és.

En Manel jugava amb les lletres a escriure el seu nom al voltant del plat: “Manel, papa, Mireia”.

– Papa, amb el menjar no es juga, veritat mama?.

– Sí, amor meu, tens raó. Però les nenes que es porten bé no diuen mentides.

– Uix, la meva nena, la bona nena, és mentidera?

– Manel!, no et passis.

Ja li agradaria a l’Anna que el seu marit fos la quarta part de responsable del que ho era la seva filla, per això li sobtava la mentida reincident.

– Mama, jo no dic mentides, – va somicar la Mireia.

– I la bossa blava?

– No la tinc.

– I què hi tens a dins de l’osset marró?

– Petons i abraçades.

– Explica’ns.

– Amb el Covid no podem anar a veure els avis, ni els tiets, ja mai no anem a Olot a veure la padrina i el tiet Josep. He de guardar els petons i les abraçades en algun lloc i les nines també els fan petons.

– Bé, però quan jo et deia on era la bossa, m’ho podies explicar.

– No, perquè tu en rentes una cada setmana i jo no sé com canviar els petons d’una bossa a l’altra.

– Tinc una idea, després de sopar, trucarem a l’àvia Maria i li demanarem que et faci dues o tres bosses més per omplir-les de petons, et sembla bé?

– Molt bé, mama, així quan tingui les bosses plenes, els podem enviar a casa seva, no serà el mateix com quan els hi faig jo, però els petons sempre agraden a la gent.

L’Anna es va quedar observant la seva filla, tan formal, que endreça els petons per poder donar als seus familiars estimats.

Va preparar una videoconferència amb l’àvia Maria, tot maleint la pandèmia que ens ha tocat viure, un desastre. I per a ells, per als infants, què els haurà suposat a la seva vida?

Carme Ventura Teixidor