Ella -la Mar-, banyera plena fins dalt de tot d’aigua bullent, sals de bany d’espígol i la playlist sonant a un volum estratosfèric. Desitjava que aquell moment fos etern. Que l’aigua l’engolís sencera i se l’endugués canonades avall; primer al riu i, després, al mar. La Mar al mar. Potser era aquell, el seu lloc: el mar. Ben lluny. Tan lluny que no hagués de respirar l’aire d’aquella casa, si és que encara n’hi havia, d’aire.
L’havien comprada amb il·lusió, la casa. Il·lusió d’aquella que ho tenyeix tot de colors bonics i de llumetes que fan pampallugues. Ho tenien clar: una habitació grossa i lluminosa. Una per a l’estudi de l’Andreu, que es dedicava a programar vídeojocs. Una altra com a taller per a la Mar, amb espai per tots els estris de dibuix i pintura, de ceràmica i de macramé; feia de tot, la Mar. Una cuina-menjador ben gran. Un bany, amb banyera, això sí. I una habitació per a l’Arlet, que encara era un projecte, però necessitava el seu espai. Ah, i una mica de verd a fora. Era bonica, i espaiosa, la casa. Però amb els anys s’havia fet petita, o això pensava la Mar.
Va ser aquell dissabte a la nit, que la Mar duia el vestit de Desigual comprat feia pocs dies amb la Sara, aprofitant que hi havia rebaixes -del 70%, una ganga, vaja!-. S’havia dutxat, s’havia posat el vestit, les sandàlies d’espart amb una mica de plataforma, així estava més a prop dels ulls de les seves amigues, que eren molt altes. Perfum al coll i als canells i una lleugera línia negra al contorn de l’ull, per ressaltar els ulls turquesa. L’àvia li deia que eren els més preciosos del món, els seus ulls. Turquesa com les cales de Menorca. L’Andreu era a l’estudi, no havia sortit en tot el dia, havia d’acabar una entrega aquella nit. Va acostar-s’hi discretament. Volia sentir com li deia que estava bonica, sense demanar-li, és clar. Li va fer uns copets a l’esquena, duia els auriculars posats i no l’havia sentida entrar. Va girar la cadira, de rodetes. Ulls ben oberts i, de cop, celles arrufades.
— Pretens sortir així?
— Què vols dir, Andreu?
— On et penses que vas? Qui et penses que ets? Una puta?
— Què dius? És el vestit que vaig comprar-me amb la Sara. No em queda bé?
— Fas pena. Així no surts de casa, Mar. Tapa’t una mica, home.
— Però, .. Si no ensenyo res… Gairebé m’arriba al genoll, el vestit. Mira, mira… – Resseguint la costura del vestit amb el dit.
— Que així no I punt. Canvia’t i no em facis perdre el temps. Encara no has entès que he d’acabar l’entrega avui? Hòstia Mar, no m’escoltes o què?
Va tancar la porta de l’estudi, amb el cor accelerat i vàries llàgrimes que relliscaven, en silenci, per les galtes, enduent-se part del contorn que acabava de traçar amb el llapis d’ulls. Pantalons negres, camisa de tirants negres i les mateixes sandàlies d’espart amb plataforma. El primer que va trobar a l’armari, que la Sara feia uns minuts que l’esperava a fora. L’Andreu no s’enfadaria tant, si la veiés ara, no? Va tancar la porta, sense mostrar el canvi de vestuari a l’Andreu, i amb el cop de porta, va deixar la ràbia i les llàgrimes dins de casa. Aquell dissabte era de noies, de noies i celebració dels 30 de la Marta. No podia endur-se tot allò de festa.
El diumenge va ser d’interrogació i, després, de silenci. Va respondre l’on, el què, el com, el per què i, sobretot, el qui de cada minut de la nit. I, després, silenci. Silenci per dinar, silenci per sopar, silenci per dormir. El diumenge va ser punt d’inflexió. Va deixar enrere una Mar il·lusionada i entregada, viva, enèrgica i lliure.
A mesura que passaven els dies, els colors bonics i les llumetes s’apagaven. Les setmanes convertien converses en silencis, diàlegs en retrets, abraçades en cops. On eren les estones de sofà i manta, explicant-se com havia anat el dia? I les estones d’estimar-se al llit, fent-se petons i carícies, fusionant-se en un de sol? I el projecte Arlet? Liles convertits en color marró, marró-lleig. Les hortènsies del jardí devien ensumar-se que dins el niu alguna cosa no rutllava, perquè ja feia dies que eren pansides. Com l’ànima de la Mar, si és que es pot pansir, una ànima.
Ella només volia ser eruga, construir un capoll -amb les poques forces que li quedaven, les que no li prenia l’Andreu amb aquella ràbia projectada als ulls i a les arrugues de la cara- i amagar-s’hi a dins, ella sola, abraçant-se ben fort. Tancar els ulls i no obrir-los fins unes setmanes després, amb les ales sortint-li de l’esquena, preparades per arrencar el vol i no tornar mai més. Metamorfosi, o canvi de vida.
Estava estreta, però no era el capoll, eren les parets, que la premien en totes direccions, i l’espai es feia petit, petit, petit… Ara entenia com se sentien les granotes que caçaven a la vora de la riera del poble, la que desembocava al Llierca. Feien expedicions amb les cosines, les tardes d’estiu, quan la calor deixava d’apretar una mica. L’objectiu? Recollir coses. Pals, fulles, flors, cap-grossos, pedres amb formes. I granotes. Les recollien amb les mans i, perquè no s’escapessin, les tancaven ben fort. Prement els dits contra el palmell de la mà. La Mar, a casa, era granota; l’Andreu, aquella mà que la premia amb força.
Sense espai, sense ales, sense hortènsies liles, ni projectes i il·lusions, la Mar era feble. Creia que era feble. Però oblidava que era de Can Rigau, i que els Rigau ho havien estat sempre, de forts. No d’aixecar pesos, no. Forts per tirar endavant, per anar per la vida, com deia el pare. Força era el que necessitava per mirar la prova d’embaràs que feia una estona tenia embolicada amb paper de vàter. L’Andreu era fora dos dies i va aprofitar el temps i l’espai de casa per posar fi a les sospites que tenia. El retard era preocupant, ja. Va inspirar, amb els ulls clucs. Rigau, Mar Rigau, es recordava, per donar-se força. El cronòmetre marcava 4:00, la prova ja estava llesta. Va desfer les dues voltes de paper de vàter i van aparèixer dues ratlles vermelles, la primera imatge de l’Arlet. Les ratlles més precioses que havia vist mai.
Projecte en marxa. I llàgrimes. Moltes. Llàgrimes de por i paràlisi. Llàgrimes de vida i il·lusió. Ja no estava sola. Ara ja no. Arlet Rigau. Així, amb el seu cognom -el de l’Andreu, Serra, no el volia per res-. Rigau, per donar-li força, des d’ara mateix
-l’Arlet llavor- fins a l’Arlet adulta, valenta, forta i lliure. Era l’únic que desitjava donar-li a l’ésser que més estimava, ara, ja, i el que més estimaria del món.
I van ser aquestes cinc lletres, A-R-L-E-T, les que la van fer trucar a la Sara per explicar-li-ho tot. L’Andreu i la ràbia, la necessitat de fugir d’aquella vida, ara esmicolada, per poder tenir, crear i donar vida. Ser ella, amb el vestit, les sandàlies, el perfum i el contorn d’ulls, o el que volgués. Trencar les cadenes de ràbia amb què l’encadenava l’Andreu des de feia mesos. Ser Mar i Arlet, lliures. Només això.
Alba Prat Llongarriu
albadonesgarrotxa.wordpress.com 