Ajuda!

Necessito ajuda. Només tinc divuit anys i ja estic lligada de mans i peus en una relació tòxica que m’ofega.

Em presento: sóc una noia que acaba d’arribar a la majoria d’edat; alegre, divertida, molt amiga de les meves amigues… Bé, en tot cas, això em definia abans d’aterrar en un bosc frondós del qual no trobo el camí per sortir.

Fa dos anys que el meu estat de Facebook va passar de “soltera” a “feliçment amb parella”. Tots dos ens vam endinsar en la primera relació formal de les nostres vides. Com diu la dita, al principi tot són flors i violes. Els primers mesos són els més emocionants, els de color de rosa. Però després tot es va cobrir de boira, una boira espessa i ennegrida, que t’atrapa i no et deixa avançar. Una boira que no em deixa veure el futur, la vida més enllà de la persona que tinc al costat. Una boira tòxica, que m’escanya i no em deixa respirar.

Ell s’ha convertit en el centre de la meva vida, en la meva droga. Vam començar a quedar cada dia, passàvem junts les 24 hores, i no en teníem prou. Vaig començar a faltar a algunes trobades que organitzaven les meves amigues per estar amb ell. Fins que va arribar un punt que quasi ni les veia. Em sentia culpable si quedava amb altra gent i ell no hi era, més ben dit, ell em feia sentir culpable. De la dependència vam passar al control, el control de la roba que em posava, d’on anava i amb qui. Vaig deixar de sortir de festa només perquè no li agradava veure’m parlar i ballar amb amics. La dependència i el control formaven, i formen encara, part de la meva vida. La meva vida ha quedat reduïda a ell. Ara em veig atrapada en aquest bucle infinit del qual no sé sortir, no sóc capaç de retrocedir, em fa por.

Les meves amigues m’ho diuen, em diuen que sóc forta i puc deixar-lo enrere, que l’he d’expulsar de la meva vida. Però no en sóc capaç, no en sóc! Estan  fartes de veure com m’entrebanco amb la mateixa pedra, una i una altra vegada. Visc enganyada pensant que les coses s’arreglen, però quan sembla que tot va bé, es tornen a torçar.

La paraula “t’estimo” moltes vegades és envoltada de possessió, enveja, falsedat… Aquesta paraula per si sola no vol dir res, se l’emporta el vent. El concepte “t’estimo” hauria d’anar acompanyat d’accions que el reforcin i el verifiquin. La paraula amor no pot ser mai sinònim de dependència, de propietat, d’ofec.

La teoria ja me la sé. El problema és com puc aplicar-me-la, com puc deixar d’estimar una persona que diu que m’estima, però que en el fons allò que m’ofereix no és amor. No ho sé fer, per a mi ell és la meva vida, ho és tot. És com ser addicte, saps que allò que tant desitges et fa mal, però tot i això, t’hi trobes enganxat i lligat fins a les entranyes. Necessitaria un manual d’instruccions per deixar d’estimar a qui no et mereix, a qui et fa mal.

Em fa vergonya confessar-ho, però no fa gaire que se m’han desentelat les ulleres i he pogut ser conscient de la realitat d’aquesta relació. No em vaig adonar del perill de la situació fins que un vespre que estava cansada ell em va forçar a mantenir relacions. En aquell moment no ho vaig considerar una violació o abús, perquè aquestes paraules per mi eren massa fortes. No volia creure’m que poguessin entrar en el diccionari de la nostra relació. Però quan ho vaig verbalitzar, quan vaig explicar-ho a la gent propera a mi, em vaig espantar. Però què faig?

Rellegint ara els paràgrafs anteriors, una mena de pressió al pit m’envaeix de llàgrimes als ulls. Com puc ser tan estúpida per no acabar aquesta miserable relació? Com sóc capaç de pensar, encara que sigui per una mil·lèsima de segon, que vull estar amb aquesta persona? Com puc estimar  un individu que m’ha tractat amb inferioritat i que creu que té el dret de controlar- me, com si jo fos un titella? Com puc haver-me convertit en una persona dependent, sense personalitat ni opinió?

No puc més… Necessito ajuda!

Clàudia Piella Vilanova