Stop!

Mare, quan parles amb les teves amigues i els dius que no et separes del meu pare per no fer-me mal, i que a mi em tracta bé, i que mai t’ha picat… Em pregunto què en saps realment del bé i del mal. La llàstima és mútua, mare. Quan vomito, em dius que tinc l’estómac regirat. Així és com m’imagino que deus tenir els pensaments i el sentiments. Tot cap per avall, nusos vells i forts fets amb cordes de bones intencions i pèssimes actuacions. Petons i insults, promeses, retrets, absències, presències sufocants, esperança i resignació. Tot barrejat. I et deus posar nerviosa. No boja, com et diu sempre el pare, no. Nerviosa com quan entres a la meva habitació després que hagin marxat els meus amics sense recollir res. Però hi ha tres diferències: quan passa això, em crides i llavors jo ho ordeno perquè et calmis. En canvi, quan crides desesperada després de dies d’un silenci angoixant, el papa no dóna cap mostra que li importin els teus crits ni el teu silenci ni tu. La segona diferència és que els meus amics vénen de tant en tant, però qui entra dins teu i ho desordena tot és algú que viu amb tu. I la tercera i més important: el desordre de la meva habitació almenys és el resultat d’unes hores de felicitat. Què en saps tu, mare, de la felicitat?

Mare, no em portis més al metge, si us plau. Tornarem a casa carregats de xarops, ibuprofens i consells benintencionats… però quan obrim de nou la porta de l’infern, el meu cos tornarà a cridar tot el que callo. Les llàgrimes que no ploro se m’acumularan en forma de mocs, i la ràbia farà pujar el termòmetre. Vomitaré, no pas expressament, sinó inevitablement, perquè sóc incapaç de digerir aquest present.

Mare, quan em portes al psicòleg, vols que parli realment?

Sembles preocupada de debò per mi. Tanmateix, no veig el més mínim indici en tu que em faci pensar que canviarem de direcció sortint de la consulta. Així doncs, t’he de trair? Si tu normalitzes una situació que el psicòleg trobaria escandalosa, què m’estàs demanant que faci? Intueixo que no vols que li digui la veritat, però tampoc vols que em tanqui dins aquest mutisme absolut. Vols que em comporti de manera normal, però… com ho faig, si el que visc no ho és, de normal?

Mare, quan parles amb les amigues i penses que estic distret jugant amb el teu telèfon, vull que sàpigues que no hi ha paraula teva que se m’escapi. Sóc un expert a desxifrar frases amb doble sentit, gestos i sobretot silencis.

I el silenci de casa, mare, fa tant o més mal que els crits, i m’ofega. Tu en dius bronquitis. No és un silenci com el de casa de l’Arnau: pausa tranquil.la, muda i feliç entre paraules amables. És un silenci violent, espès i que pesa moltíssim. I aquest pes a les espatlles no se’n va amb cap massatge. Ara entenc per què la gent diu que s’ha tret un gran pes de sobre quan aconsegueix resoldre un problema.

Mare, jo sé que m’estimes més que a tu mateixa i que no saps que m’estàs fent mal; per això et perdono. Però segurament tu penses el mateix del meu pare, i per això aquesta situació no acaba mai. No n’hi ha prou que t’estimin. En nom de l’amor es cometen atrocitats. I si la manera d’estimar d’algú et fa patir, no preferiries que no t’estimés?

Si de veritat no et separes per mi, si és per mi que estàs aguantant aquest infern, jo et diré el que pots fer per mi: separa’t. Regala’m un bon exemple. Perquè per molts llibres que em recomanis, per molts consells que em donis, (i tant se val el rol que adopti jo: molt obedient per complaure’t, o molt rebel per obrir-te els ulls), acabaré fent el que veig. No vull descarregar tota la tristesa i la ràbia sobre la meva parella ni veure passar la vida esperant que la meva parella canviï. Però només sabré comportar-me així, perquè aprenem a partir dels exemples.

El papa sap que et fa patir, i això no el deté. Tu, en canvi, t’has quedat encallada al costat del senyal d’STOP.

Hi ha pitjor i més absurda autocondemna que tenir la sortida al davant i quedar-se quiet?

Un consell, estimadíssima mare: llegeix el senyal a l’inrevés! (POTS)

Cristina Castells Jiménez

Anuncis