Macada

Primer premi

Forjada. Com el portal rovellat que tenia al meu davant. Aparco el carro de compra davant el número 37 del carrer Hospital. Veig que encara han d’arreglar la rajola on posa el número set. Ja fa cinc mesos que no sé ni si m’arriben les cartes. De fet, poques bones noves haig d’obrir, a la meva edat.

El carrer fa olor de gos mullat. A l’altra banda de vorera, les taronges s’apilonen sota un cartell mal escrit: Taronjes 0,89€ kg. Grato la bossa de mà per buscar-hi les claus. Arrossego la bola de claus i en trio una sense veure-hi massa. La faig encaixar per enèsima vegada al pany.

Fa cinc anys que ningú canvia la bombeta de l’entrada, les primeres passes sonen fredes. M’endinso en una cova on ara ressono jo i fa anys hi ressonava el que vaig ser. M’ajudo a pujar els dos graons que em separen de l’escala infinita fins arribar al 4rt, el meu pis. És en aquesta mateixa entrada on encara hi ha les marques arrodonides de la meva cintura contra la paret. Els dimarts en Marià em venia a buscar al mercat, corríem fins l’entrada de casa i ens abrigàvem un a l’altra de carícies.

És una escala vella i té sort de mantenir la barana, crec que és l’únic esquelet que encara aguanta. Aferrada, a aquest tronc forjat. Començo a posar un peu al primer esglaó. No sé si és per la timidesa o pel pes dels anys, però al genoll li costa seguir les meves indicacions: ara puja, ara aguanta’m. Sort que la mà esquerra s’agafa a la barana i m’impulsa cap amunt. La mà dreta fa colpejar el carro contra tots els polígons de l’escala, fent-los rodons. És un moviment senzill, que he fet mil cops. Primer enclavar la mà amb força, pujar un peu, estirar el carro, esbufegar. Lliscar la mà per la fusta, pujar l’altre peu i fer córrer el carro. Així successivament fins arribar al primer pis, encara em queden seixanta-tres esglaons més fins a la meta.

L’escala és estreta i els graons fins al primer pis estan demacrats. Jo vaig cap amunt, directa al segon tram. M’encanta repassar amb el dit índex les marques de les parets. Sempre em pregunto per què hi ha aquelles marques, algunes són rodones, altres afilades o rectangulars. La més curiosa és la que es troba entre el quaranta-dosè i quaranta-tresè esglaó. Té forma d’espina de peix, allargat i prim. Només hi falta dibuixar-hi les escates! Quan repasso aquell senyal, l’olor de peix podrit em traspassa el cap. És la mateixa fortor que em feia la roba quan treballava a la peixateria del mercat. Un any sentint aquella olor sense perjudicar-me el sentit olfactiu, i en aquesta escala, la pudor de peix imaginari em colpeja l’estómac.

Vaig treballar-hi només durant un any, la mateixa època que vaig quedar-me embarassada d’en Bernat. L’únic fill que he tingut i que mai veuré. La seva vida em va lliscar per les entranyes esquinçant-me. Em pregunto per què es va voler deslligar de mi i passar a ser una taca més de la meva vida. Potser perquè sabia que no estava casada? El què diria la gent? Ara, passats els anys, només puc dir que m’hauria agradat ser mare, casada o no, però ser mare; crec fins i tot que en Marià m’hauria vingut a rescatar d’aquesta escala, m’hauria portat a França i tots tres hauríem començat una vida meravellosa. Més que creure-ho, ho he somiat tot sovint. Si ell no hagués estat casat, si jo no hagués hagut de treballar tant, si aquell dia no hagués baixat les escales corrents. Potser si m’hagués estimat més a mi mateixa o si no hagués tingut pensaments impurs. O potser el meu ventre va sentir més d’una vegada el pànic que em feia tenir un fill, en aquell moment era una càrrega. Després de perdre en Bernat va ser quan vaig començar a entendre que per no esgarrapar-me les emocions havia de deixar, cada matí, el cor al costat del despertador i convertir-me en natura morta. En això m’he convertit.

Jo continuo: quaranta-quatrè, quaranta-cinquè, etc. arrossego el carro com si estirés la meva pròpia vida. He cavalcat molts anys, sempre sola, menjant misèries. Amb el temps t’adones que quan ets petit el somriure no et cap a les galtones, a mesura de disgustos, la cara se t’escama cada vegada que vols regalar un somriure, et fa mal, et fereix. El millor dels meus somriures me’l sabia treure en Marià, si en Bernat hagués nascut estic convençuda que tindria el meu somriure.

En Marià i jo ens escapàvem els vespres molt amunt, en busca d’aire. Pujàvem silenciosament les vuitanta-quatre escales que separaven la meva vida del cel. Ens quedàvem hores en silenci, asseguts al terrat, contemplant com de mica en mica les mestresses plegaven veles. Quan el sol fregava l’ampit del terrat, baixàvem escopetejats i inventàvem excuses per veure’ns el dia següent. Em passava la nit obligant la boca a no somriure, em feia molta vergonya aquell estat. Mullava els llençols de desitjos i anhels d’estimar. Era tan dolça la seva manera de mirar-me. Em sentia com a casa. I sí, cert, ja ho sé, ho sé: estava casat. Però aquelles estones era meu i allà no existia res que ens separés.

Un d’aquells vespres vaig obrir-me, deixant que a poc a poc anés descobrint els meus fruits. Vaig ser magrana. Ell em desnuava i es menjava amb passió cada fruit que li donava. Vam fer l’amor fins esgotar-ne el gust, i des d’aquell dia, els vespres van canviar de sentit. Alguns dies era un amor ràpid, calent, amb un punt amarg. D’altres ens menjàvem tranquil·lament els cossos, pelàvem cada una de les capes fins aconseguir madurar junts.

Va ser així, fins que em vaig quedar embarassada. Suposo que la resta d’història ja es pot veure a venir, ell ja estava compromès amb una altra, mig barri ho va saber tot i l’altre mig m’eixugava les llàgrimes. Tothom ho veia a venir, menys jo. Però no culpo en Marià, jo sé que el que vam tenir era cert. A partir de llavors, riure ja no era hàbit, es va tornar capritx.

Cinquanta-quatrè. Falta poc per fer el cim. Miro l’ull de l’escala i me n’enorgulleixo. Ja no és com abans, quan pujava fent saltironets i els dits petits del peu m’aguantaven estoicament el cul. Tot ha canviat molt, però jo encara resisteixo, encara sóc capaç de fer aquell cim dia rere dia. Puc veure com la porta m’espera. És magnífic comprovar la perfecció amb la que jeu l’alfombreta davant la porta i em rep tota oberta. Em trobo gairebé al meu àlgid, a la plenitud d’aconseguir l’última meta del dia.

Però decaic. Se’m tomba el carro i en desabriga totes les taronges. Una gosa tirar-se al buit i caure, a càmera lenta, pels barrots de la barana. Passa lentament per l’ull de l’escala. Jo miro aquella espectacular caiguda, obra de les millors forces de la naturalesa. El punt taronja es va fent cada vegada més petit. Cau. Ja ho ha fet més d’un cop allò! Aquesta vegada serà diferent, no serà l’arbre qui li dóna el permís, tampoc serà l’herba qui la rebrà amb els braços oberts. Aquest cop l’espera el gres fred. Cau. Petoneja el terra. No en surt suc. És macada. Com jo.

Marta Puigferrer Masó

Anuncis