La sala d’espera

La sala, davant la porta del consultori de ginecologia de l’hospital. Dues noies esperen torn, les hores programades de visita van amb retard. L’una passa aquesta estona consultant el mòbil: comprova els missatges, mira el facebook, respon correus… l’altra, mira d’entretenir els dos nens petits, de 3 i 5 anys, que l’acompanyen.

Si es pogués asseure el petit a la falda seria més fàcil tenir-lo tranquil, però la panxa de 8 mesos d’embaràs fa que carregar-lo no sigui gens còmode. Intenta fer-los estar quiets a les cadires explicant-los coses, en veu baixa, per no molestar i per no esverar-los més. Des de l’altre cantó de sala, la noia aixeca un moment els ulls del mòbil i els dedica un somriure.

Al cap d’un moment, per sort, els nens ja s’entretenen sols amb un joc inventat, i la Bintu aprofita el moment per relaxar-se, amb la mà sobre la panxa. No li agrada venir a aquests llocs, sempre li suposa un esforç mirar d’entendre tot el que li expliquen. Seria més fàcil si el seu marit l’hagués pogut acompanyar, però fa un any que va haver de marxar a França, perquè aquí ja no el contractava ningú. En una de les visites que els ha fet des de llavors, li va deixar el regal de la nena que espera. Després dels dos nois, ja té ganes d’un canvi.

Li agradaria que ell fos aquí pel naixement, però no serà fàcil que li donin dies lliures per poder venir. Un cop hagi nascut, miraran d’anar tots plegats cap al suburbi de París on s’ha instal·lat en Seikou, en un pis molt petit, i a molta estona i molts transbords de transport públic d’on treballa. Això és el que volen, però dependrà que se li consolidi la feina i els pugui mantenir a tots allà, on tot és més car que aquí. Un nou país, un nou idioma, però la Bintu ja hi està acostumada.

La seva vida ja s’ha capgirat com un mitjó altres vegades. S’ha mogut molt des del punt de partida, al seu poble natal, a les ribes d’un riu enorme on baixava diversos cops al dia a buscar l’aigua per cuinar, per rentar-se; on anava a fer la bugada i a jugar amb les amigues quan picava més el sol. I després, ajudava la seva mare a picar el gra, escombrar i preparar el sopar al pati de la casa.

Es va casar amb en Seikou, i des de llavors la seva vida ha estat seguir-lo a ell, perseguint les feines, buscant la que els permeti viure millor a tots plegats. Es frega la panxa suaument, i pensa que aquí la seva filla tindrà una infància molt diferent a la seva, en un lloc on l’aigua surt de les parets, on el menjar només cal anar-lo a buscar a les botigues (sense carregar el gra, passar-lo pel sedàs i estovar-lo… com feia la seva mare). Si marxen, potser aquesta nena ja anirà a l’escola en francès, i el parlarà tan bé com ara en Buba, el seu fill gran, parla el català. Ells aprenen ràpid els idiomes, a vegades fins i tot l’ajuden a ella a entendre’s als llocs. Els seus fills són una gran ajuda, i tot el seu futur.

Quan sigui gran, la seva supervivència, tenir prou diners per comprar menjar, roba, per viure, dependrà del que els seus fills li vulguin enviar, del que l’ajudin. En Seikou ho té diferent, ell pot agafar més esposes, tenir més fills amb altres dones, i tindrà més persones que se’n vulguin fer càrrec. Però ella no, la cuidaran els nois que ara té, i potser la petita, i els que vinguin després. Es mira la noia a l’altre costat de sala. Potser ella ho té diferent, potser pot treballar, potser tindrà una jubilació, unes altres perspectives; tal vegada serà així també per la seva filla, però no per ella. Trobar feina aquí ja va ser difícil pel seu marit, que al final va haver de marxar, perquè no hi havia manera. I al seu país no hi ha jubilació, ni pensions de viudetat. El seu futur, com ha estat per generacions de dones a la seva família, serà tan bo com el suport que els seus fills puguin i vulguin donar-li.

La Rita torna la mirada al mòbil, després d’haver-la aturat per un moment en els dos nens que juguen, i la mare que els vigila. Fa càbales sobre l’edat que deu tenir, aquesta noia. Vint-i-pocs. Calcula que al gran devia tenir-lo amb divuit o dinou.

Ella als dinou estava a segon any de carrera. Amb tot per davant, i mil plans, i més ganes. Gaudint de vacances viscudes primer sobre una guia, viatjades després en tren i lliteres d’albergs. Aquelles converses interminables amb les seves amigues, en cafeteries o en un sofà davant un gelat compartit, analitzant, categoritzant i teoritzant sobre quins eren els nois que els convenien, i les característiques que havien de tenir. Superant les ruptures d’unes i altres amb nits de festa eternes, que s’acabaven a l’hora d’esmorzar. Van caldre uns quants intents, proves d’assaig i error, fins a va trobar el definitiu, l’idoni, a una edat en què ja tenia prou criteri per fer una elecció encertada.

I després de la carrera, les primeres feines: dures, petites i mal pagades. Les jornades maratonianes, fins tard a l’oficina. Les entrevistes a altres empreses, i els primers èxits professionals, que unes i altres celebraven com a propis. Durant tot aquest temps, a la vintena, només la idea d’un nen hauria estroncat tot allò pel que havia lluitat. Per això sempre va ser tan prudent i disciplinada, prenent totes les precaucions, perquè el castell de cartes que estava construint no s’esfondrés d’una bufada. Va esperar el moment, i ara que ha arribat, quan ho té tot a punt: una vida estable, una relació estable, una feina estable… doncs ara no hi ha manera. Com es gira la truita: el que ha estat tant de temps un perill a evitar, es converteix de sobte en un somni impossible. I tots els passos lògics, l’evolució, les etapes vitals, es congelen de cop.

Fa més d’un any que ho proven i no hi ha manera. S’ha agafat la cerca com tot fins ara, com un obstacle que aconseguirà superar si hi dedica prou constància i energia. I fa quinze mesos que calcula i investiga: localitza el dia més propici, per després apuntar-se’l a l’agenda i assegurar-se de complir com qui paga impostos. Però no funciona. I el temps s’escola entre els seus dits, se li escapa, l’acosta perillosament a la línia vermella: l’edat on tot comença a ser més complicat, on els embarassos són de risc, i on, si triga massa, ja no en podrà tenir dos.

I mentrestant li passen al davant totes les amigues i conegudes, sense ni la meitat del seu d’esforç, o fins i tot sense buscar-ho. I va veient com el seu voltant és una invasió de panxes, i de cotxets, i de nens petits i bufons, amb els dits rodanxons i les galtes molsudetes: tot allò que vol, però li és negat cada mes. Una maledicció vermella, una decepció que deixa en herència un profund sentiment de fracàs. Mentre el desig segueix tan fort, que a vegades el sent com un dolor físic: present i constant. Però se l’ha de tirar a l’esquena, com un farcell. Perseverar quan se sent defallir, i continuar endavant.

Congela un somriure quan li volen donar ànims o consells absurds:  “El que has de fer és relaxar-te, marxa de vacances i veuràs”, però les vacances passen, ella es relaxa i res no canvia. “No pateixis dona, encara tens temps”, amb l’eco d’una advertència sobre un arròs que es cova. “Tu no hi pensis, quan no hi pensis, t’hi quedaràs”, però… Com es deixa de desitjar, el que un més vol? Com es deixa de tenir un anhel quan ja s’ha arrelat a les entranyes? Com s’abraça la derrota i s’accepta que no es pot tenir una cosa que per la majoria és tan fàcil?

No, no es vol rendir, per això ve a la consulta a fer un pas més, un esforç més. Disposada a una batalla de proves, medicació i processos que sap durs, dolorosos i descoratjadors. Tractaments que li cauran a sobre com un a llosa de tristesa, quan no li funcionin. Tot i això, ho seguirà intentant, i perseverant; sense més garantia d’èxit que l’atzar. Esperar que un dia li toqui per fi, que arribi el seu moment. Que s’acabi la cerca, acabi l’espera.

La infermera obre la porta del consultori i en surt una noia que diu un adéu general, dirigit a ningú, i continua passadís enllà. La dona amb bata blanca consulta els papers que porta a la mà amb atenció, i llavors repassa amb la mirada a les persones assegudes a la sala d’espera. Es queda mirant-ne fixament a una, i diu en veu alta: “Rita Vidal, ja pots passar”.

La Rita posa el mòbil dins el bolso, agafa l’abric i s’aixeca per anar cap a dins. Abans d’entrar, somriu i saluda amb el cap la Bintu, que li retorna el gest; i es queda a fora parlant als dos nens, que s’han cansat de jugar i es tornen a esvalotar una mica. La infermera tanca darrera la Rita la porta de la consulta.

Núria Pascal Pujadas