La primavera i la tardor de la vida

Una tarda resplendent de juliol, passejava sola amb la mirada perduda sense saber exactament on anava. Vaig creuar el carrer i em vaig dirigir cap a la plaça de Catalunya. Allí, un munt de gent distant, asseguda als diferents bars, prenia quelcom per refrescar la gola. Feia una calor insuportable. Vaig creuar la plaça sense mirar aquelles persones que, assegudes, la feien petar amb els amics, no fos cas que hi hagués algú conegut. No tenia ganes de parlar, cosa poc habitual en mi.

Uns quants metres més avall, vaig topar de ple amb els arbres del passeig de Barcelona, un dels indrets més bonics de la ciutat. Les fulles a l’estiu fan ombra als vianants, i a la tardor, quan es despullen, el seu brancam frondós forma una gran catifa de fulles seques groguenques vermelloses, que cruixen sota els nostres peus com una melodia tardorenca que ens anuncia que altre cop s’acosta l’hivern. De petita, m’hi passejava agafada de la mà dels meus pares. Arrossegant els peus enmig d’elles i deixant un petit caminoi estret i bonic. També m’empolsegava les sabates que la mare m’havia netejat amb cura abans de sortir de casa.

La calor feia que la roba se m’enganxés, i els cabells de darrere del clatell  m’anaven quedant molls, com si me’ls acabés de rentar. Eren les quatre de la tarda, l’hora que el sol deixa anar raigs de foc i l’asfalt dels carreres crema com si d’una brasa es tractés. A poc a poc, i retallant el passeig, em vaig trobar al carrer de Batlló, fins arribar a la plaça Estrella. Aleshores vaig seguir per un dels laterals, concretament pel carrer de Paluzie, que fa cantonada amb el de Vilanova, i que per molts anys que passin, sempre serà el meu carrer. Allà on neixes, queda per sempre dins teu.

Palplantada davant la casa, vaig guaitar els llargs i estrets balcons que tenen encara les mateixes baranes; la galeria on els Reis d’Orient ens deixaven les joguines any rere any; l’escala que tantes vegades havia pujat plorant pels genolls pelats en caure de la bicicleta.

Tots els records regalimaven sentiments que passaven al meu davant com una processó: els pares, les germanes, els amics i el gran menjador ple a vessar per les grans diades.

La gran taula del despatx del pare, i que jo aprofitava quan ell era fora per remenar-li els calaixos plens de folis, plomes, papers, sobres, tremps, segells de tinta negra i vermella, que feien les delícies de qualsevol infant de cinc o sis anys; les dues biblioteques plenes a vessar de libres de tota mena. Un quadre del meu besavi, pintat per l’Avi Berga, presidia la sala. Em feia una mica de basarda: amb aquells ulls foscos, semblava talment que vigilava que no fes cap malifeta.

També em va venir a les meves pituïtàries, l’olor de nicotina de la pipa del pare, i la flaire de paella que feia la mare. Mai més n’he menjada com aquella. Era bona; és clar, tenia gust de mare.

Roser Carreras Borràs