La nina del parc

Des de feia un parell de dies, un rodamón s’havia instal·lat en un banc del parc. Els cabells llargs i blancs es confonien amb la barba que li arribava fins al pit. El que més cridava l’atenció eren els seus ulls d’un blau intens, que deixaven entreveure una gran tristesa. Segurament tenia menys anys dels que aparentava.

Anava vestit amb una llarga gavardina de color imprecís, vella i bruta, i cobria el cap amb un barret atrotinat. Al seu costat, un carro de supermercat amb una roda trencada, carregat de quatre andròmines: una maleta mig estripada, una trompeta, una caixa de fusta, un parell de quadres i uns cartrons. I una nina que tenia sempre asseguda als genolls.

Aquell matí, quan l’ambulància va arribar, ja feia unes hores que havia mort. El varen trobar tapat amb cartrons i diaris mig florits per la humitat, que de res li varen servir per aturar les baixes temperatures d’aquella freda nit de febrer.

Una lleugera boira s’aixecava de les fulles humides que encatifaven el terra. Malgrat el fred i la humitat que es filtrava dins els ossos, em vaig asseure en aquell banc que només feia unes hores que s’havia convertit en el “refugi” del rodamón.

Em va saber greu la seva mort en la solitud del parc, qui sap si abandonat per la família, o vés a saber quina estranya història portava sobre les seves espatlles. L’havia vist dos dies i només havíem creuat un “bon dia” de cortesia, i els clàssics “fa fred”, “quin temps”. De ben segur que d’estar-hi més temps, hauríem pogut tenir un bona conversa. Malgrat la seva aparença, era una persona educada, i els seus ulls parlaven per si sols. Desprenien una gran amargor i, alhora, molta tendresa.

Durant una estona vaig estar-me allà asseguda, pensant què o qui l’havia portat a viure en aquelles circumstàncies. Potser ell mateix havia escollit viure d’aquella manera, però se’m feia difícil de creure. Algun fet l’havia obligat a rodar pel món sol, amb només un carro ple de records, més que d’objectes de més o menys valor.

No sé quant de temps havia passat, però de sobte vaig pensar que què se n’hauria fet de la nina i, instintivament, vaig mirar sota el banc. Ella era allà, bruta i enfangada. Tenia els cabells molt llargs, ben embullats. Portava un vestit vermell, unes mitges que en algun temps devien ser blanques i li faltava una sabata. I els ulls! Eren els mateixos que tenia el seu amo: blaus, tristos, tendres.

Què significava aquella nina per a aquell home? Per què se l’estimava tant? Potser era la nina d’una filla o d’un fill, o d’una néta o d’un nét perduts en circumstàncies tràgiques. O potser era el regal d’una persona molt estimada i que ara havia perdut. Fos el que fos, feia la sensació que aquell tros de plàstic, amb cara i ulls, era molt més que això: era una part d’un ser estimat.

No era més que una nina, però la seva mirada em deia: “no em deixis!”

Ben neta, pentinada, amb un vestidet blanc amb floretes, uns mitjons blancs i unes sabates de xarol negres, semblava nova. Era la nina més bonica que havia vist mai, i ara els seus ulls brillaven d’una manera especial. Per un moment, hi vaig veure reflectit el seu amo.

No podia ni havia de fer altra cosa. Ell estava mort, i ella només era una nina, però havien d’estar junts. Si fins al moment de morir l’havia tingut al seu costat, volia dir que formava una part molt important de la seva vida. Segur que estaria content de tenir-la amb ell.

Ara descansen en la fredor d’una tomba, però junts per a l’eternitat.

Pilar Riera Prat

Anuncis