Deu anys després

Avui, 23 d’abril del 2025, 9 del matí

Ara mateix, l’Oriol, el meu fill petit que només té tres anys, fa onejar l’estelada passadís amunt i passadís avall. M’emociono de veure la meva bandera ballant al compàs del vent provocat per les corredisses del meu fill. Ja no és l’estelada blava d’origen cubà, reivindicativa.

Ell no en coneix el significat i passeja la bandera de la mateixa manera que la vigília dels Reis passeja el fanalet i el dia de Rams el palmó. Al principi, amb joia i emoció, com a culminació de molts dies d’espera, i després arrossegant-la tipus escombra fins anar a parar irremeiablement a les meves mans.

La Isona el segueix amb la bandera lligada al coll, que és tan llarga que l’arrossega. La Isona té set anys.  Hi ha qui es pensa que li vàrem posar aquest nom rememorant la popular telesèrie catalana Ventdelplà, de començament de segle, on la nena protagonista se’n deia. Res més lluny de ser la nostra inspiració. Isona no és només el nom d’una santa, és també un poble del Pallars Jussà, on en Julià i jo vàrem anar a passar un cap de setmana romàntic, nou mesos abans que naixés la nostra primera filla.

Ja llestos, sortim de casa cap a l’estació del tren en direcció Olot-Barcelona, línia que fa més de cinc anys que s’ha restablert amb el nom del mític “carrilet d’Olot” (però que ja no és una màquina cafetera que fa xup-xup, sinó un tren d’alta velocitat) i ens dirigim a la manifestació convocada en memòria de la famosa diada del 2015.

Deu anys! Ja han passat deu anys d’aquella fita històrica en què tots els governants catalans, encapçalats pel President, varen sortir al balcó de la plaça de Sant Jaume i varen proclamar, per sorpresa de tots, la independència. Ningú no s’esperava un fet així; era l’as a la màniga que es guardava el President. Aquell dia estàvem tots al carrer per celebrar el dia del nostre patró, Sant Jordi, que des d’aquell any va passar a ser també la festa nacional, la diada catalana.

I ara, any rere any, tornem a fer el camí, sabedors que aquella vegada sí que va ser l’”ara sí”, que va marcar l’inici d’una nova i lliure Catalunya i que ha passat a la història, després de molts actes reivindicatius, molts 11 essa, la Ve baixa, el 9 ena… i finalment el tret de sortida, el txupinazo, que va ser un 23 A, d’ara fa deu anys.

Avui de nou, una riuada humana envaeix els carrers de Barcelona, tres milions llargs de manifestants. Encara que després diran que la xifra és inflada i que als carrers ocupats de Barcelona no hi cap tota aquesta gentada.

El dia transcorre alegre i animós, i a la tornada, l’Oriol, cansat, dorm en una de les butaques del vagó del tren, tapat amb la tela fina de la bandera, perquè els vespres encara refresca.

I, talment com si fos un conte, li explico la història a la meva filla:

– El pare i jo també hi érem, en aquella ocasió. Érem uns joves amb moltes il·lusions, però ens va envair el pànic quan en un tres i no res, els tancs de l’exèrcit espanyol pujaven pel passeig de Gràcia. Estàvem tots aterrits.

– Mare, que era la guerra?

– No filla, era el darrer espeternec del govern espanyol per retenir-nos sota la seva custòdia i per continuar esprement la mamella que érem nosaltres per a ells.

Veig que la Isona també ha aclucat els ulls, però jo segueixo amb les explicacions en veure que en Julià m’escolta amb molta afició.

– És com un divorci. De vegades, un de la parella es resisteix i no et vol deixar escapar i és fàcil que et faci la vida impossible: no deixant-te veure els fills, escatimant diners, deixant-te, com es diu popularment, amb una mà al davant i l’altra al darrera, i això és el que va fer Espanya: ens va deixar a pa i aigua.

Vàrem perdre les pensions dels nostres avis, varen tancar les fronteres als nostres productes, talment estiguessin empestats, vàrem perdre fins i tot el Barça, que el varen expulsar de la Lliga espanyola i es van haver de conformar a jugar amb contrincants de segona i de tercera divisió.

La sensació del dia d’avui comparant-lo amb les relacions sexuals, podríem dir que la proclamació de la independència del 23 d’abril del 2015  eren els preliminars on els cinc sentits estaven expectants, i avui, deu anys més tard, és el post coit, on els genitals descansen satisfets de la gesta aconseguida.

En Julià, que s’està fent l’adormi’t, obre un ull i somriu amb la meva ironia, i em diu a cau d’orella:

– Ja veuràs com aquest post coit et farà vibrar arribant a casa.

(jo sospiro).

Queden llunyans els records dels dies que vàrem viure separats milers de quilòmetres quan ell va haver d’emigrar a l’estranger perquè la crisi ens havia dut a un índex d’atur irremovible i conseqüentment a una fugida de tècnics joves, ambicioses i ambiciosos.

Glòria Gou Clavera