Missatge a la iaia

Estimada iaia:

feia dies que us volia enviar un missatge i avui he decidit fer-ho.

Aviat farà cinquanta anys que vàreu marxar i no sé res de vós, i quan us penso, tot un munt de sentiments brollen de la meva ment i torno a ser la nena que vivia aixoplugada en el recer de les vostres carícies, que se sentia estimada, que tenia temps per jugar, per escoltar-vos; m’allargàveu sempre les mans perquè no ensopegués en cap obstacle que la vida em posava al meu davant. Em sentia segura en un món acotat, delimitat, un món que vàreu fressar perquè relluís, perquè em fos agradable malgrat les penúries i la grisor de la postguerra.

Els pares treballaven tot el dia perquè poguéssim viure i no ens faltés res, feien moltes hores a la fàbrica, i a l’hort, i al camp i a la vinya; per això, quan miro enrere sempre us trobo a vós a casa, feinejant alegrament i acollint-me amb un somriure.

Recordo que recollíeu herbes i flors i plantes remeieres i en fèieu un bàlsam protector que em guaria dels cops i mals en un moment. Ara no tinc el vostre escalf i he d’ofegar en un silenci adust els cops i mals que vaig rebent.

Si sabéssiu com és ara la vida!  Us explicaré una mica com ha canviat tot: Ara no anem al safareig del poble a rentar la roba, tenim una màquina de rentar a casa i renta tota sola. El pou que hi havia a l’entrada, on pouàvem aigua per posar el porró de vi en fresc, ja no hi és, el van tapar, però tenim una nevera gran que refreda molt.

Us en recordeu que quan vivíeu, al poble no hi havia gairebé cap cotxe?, doncs ara a cada casa n’hi ha un o dos. Els carrers n’estan ben plens!

El tren d’Olot ja no funciona. Tan bé que anava!

Un any després d’haver marxat vós, uns homes molt savis van arribar a la lluna i s’hi van passejar.

Volen molts avions, jo també he anat amb avió, i quan volo pel cel, m’hi fixo molt i penso que potser sou part d’un estel fugaç, o d’aquests núvols immensos bressolats pel vent, em sembla que us he de veure somrient i saludant-me amb la mà.

Sense adonar-vos-en em vàreu transmetre molts valors, un pòsit que s’ha anat arrapant al fons de la memòria i em duu sentors de tendresa i estimació, d’esforç i lluita, d’amor i d’esperança, uns tresors que mai cap vent no se’ls podrà endur.

M’agradava que em preparéssiu pa amb vi i sucre per berenar, i que m’expliquéssiu contes, assegudes a l’escon, a la vora del foc, mentre penjava dels calamastres, l’olla amb la sopa que bullia lentament. Són olors i sabors d’un temps que perdura enmig les presses del món actual.

Tinc tantes coses per explicar-vos! Tantes emocions se m’apleguen al fons del cor que procuro conservar-les amb la mateixa senzillesa i tebior amb què m’ajudàveu a créixer i a viure.

Quan miro el cel de nit, que tant us agradava mirar, se m’ennuvolen els ulls i de cada llàgrima s’encén una estrella que titil·la a l’horitzó tenyit d’enyor i de recança. Crec que el vostre record il·lumina la nit fosca del meu hivern.

Us en vàreu anar sense emportar-vos res, perquè tot ho havíeu repartit i regalat, és la saba antiga que, sense adonar-vos-en, me la vàreu traspassar i ara em recorre les venes i arrela ben endins. Com la baula d’una llarga cadena que s’estén i abraça, amb gratitud, els meus inicis.

Iaia, no sé si heu après a llegir i a escriure, però no us preocupeu, el missatge que us envio no l’haureu pas de llegir, quan us arribi el podreu escoltar perquè el món ha canviat tant, hi ha tants invents, i tants telèfons i tants aparells, que podreu sentir la meva veu, una veu tremolosa que us arribarà d’aquella néta que malgrat el temps, i la distància, i la vida i la mort, us estima.

Rosa M. Noguer Carbonés