Menudeses

El sol va caient en la tarda d’hivern i es filtra a través de les cortines de la sala d’estar. A fora fa fred i les fulles ja han caigut totes, exceptuant, és clar, les de l’alzina i les del grèvol, ja ben tenyit de fruits vermells. Estem fent la migdiada.  M’agrada estar-me en aquesta casa, a voltes tan quieta i a voltes tan viva. He estat tant temps immòbil!

Fa molts anys em va comprar una nena d’ulls verds i una mica escardalenca. Em va triar perquè era gairebé igual a la que tenia la seva cosina: de quadres i ratlles, verds, negres, blancs i algun ataronjat i, plegades, vàrem fer uns quants viatges. No gaire lluny, no us penséssiu: La Bisbal d’Empordà, Fonteta, Palamós, Ripoll, l’Escala… poca cosa més. Viatges sempre fets amb cotxe de línia o amb moto. La il.lusió de la criatura quan em posava dins totes les seves coses: el necesser blanc, amb la sabonera i la pastilla de sabó que feia tan bona olor, l’ampolleta de colònia, el raspall, el dentífric, la pinta…; el vestit de bany de gometes groc, negre i blanc, que quan estirava les gometes s’albiraven estrelles de mar, petxines i cargols de mar; la tovallola de bany; les espardenyes “càmping”; les calces curtes que més tard se’n van dir shorts; un jersei de màniga llarga per si fresquejava al vespre… Jo ja intuïa que marxaríem, i era tan feliç com ella.

Però la nena va créixer (no podem aturar el temps) i va necessitar una altra maleta més gran i més moderna, i a mi em van jubilar. Vaig acabar en un altell d’armari, avorrida i oblidada, guardant fotografies antigues. Allí vaig romandre una cinquantena d’anys.

En buidar-se la casa, aquella nena feta una àvia, ja gairebé una vella, em va rescatar i em va portar a casa seva. Em va raspallar i em va deixar al costat de la llar de foc. Semblava que seria de manera provisional, fins que hagués classificat totes les fotografies, però d’això ja fa quatre anys. Crec que no té cap ganes de treure’m d’aquí i estic contenta. Si ve algú nou a la casa, sempre es fixa amb mi.  Diuen que sóc maca i que estic molt ben conservada.

Quan ja pensava que no em mouria més, vaig fer un altre viatge, i per primera vegada en cotxe particular -quina comoditat. La Marta, una de les nores d’aquella nena, se’m va endur uns quants dies a l’institut on treballa, en una altra ciutat, i allà em vaig trobar amb altres objectes antics com jo: una petita carmanyola d’alumini, un plumier de dos pisos de fusta, que encara emanava aquella olor tan característica dels llapis; un pupitre amb el seu tinter incrustat de color blanc, un cosidor de palla… Passaven els alumnes i feien els seus comentaris. A fe de Déu que n’hi havia de ben interessants. Ho vàrem passar tan bé! Ens hi vàrem estar una setmana, i a les nits, ens explicàvem les nostres vivències. Ens en fèiem creus de com havia canviat tot: ara les maletes tenen cremalleres i rodetes, les carmanyoles són de plàstic, els plumiers també tenen cremalleres, els pupitres són taules de colors, de tinters ja no n’hi ha, i es veu que gairebé no hi ha ningú que cusi…

Es va acabar l’estada i vaig tornar a casa, i vaig tornar al meu lloc a la vora de la llar de foc.

Truquen al timbre . Deu ser algun dels nens o nenes de la casa. Ja sento que pugen l’escala, contents. Quin batibull. Que bé, de ben segur que ara jugarem.

Montserrat Bosch Cos