L’hivernacle

Crec que m’he refredat.

El cor m’ha esternudat i tot seguit un carpaccio de fulles ha cobert els geranis que estava regant. No en surto mai d’aquí, m’agrada el meu hivernacle. El meu home el va fer construir fa més de vint anys. Ara volen que en marxi. A la nevera de la cuina hi ha un paper que diu que ingresso a la Residència Mont-roig.

Em passo hores contemplant l’esclat de la natura que he fet produir jo mateixa, amb aquestes mans. No he estat una bona dona, una dona productora, no he tingut fills. No vaig poder. No en van sortir. Cada primavera demano a una de les petúnies que hi ha a la lleixa de l’esquerra de l’hivernacle que brulli flors. I no ho fa. No l’obligo, no li injecto nutrients, ni sulfats, només aigua quan me’n demana. No floreix. Jo tampoc ho vaig fer, potser per això, ara, no tinc ningú que em regui a mi; que em cuidi; que m’ajudi a enfilar les meves últimes primaveres.

En total, tinc seixanta-dues plantes. Ho sé perquè cada dia les compto. M’agrada. Haig de reconèixer que hi ha dies que en sumo cinquanta i poques, i d’altres seixanta-dues. Em fa gràcia i tot! Potser s’amaguen. Tinc més de deu varietats de rosa plantades, també tinc hortènsies, tulipes i geranis. Em passo hores amb elles, sovint em passen tan ràpid les hores que quan me n’adono ja ha passat l’hora de dinar o sopar. Però no m’importa, elles m’alimenten, són el meu peculiar sistema circulatori. La seva fragància, amb el temps, ha estat capaç de treure’m el filferro que he tingut tota la vida entravessat al coll. Un dia em vaig empassar la veritat i la valentia, i allà, enmig del que vull dir i el que no puc dir, les paraules desembocaven al meu propi pantà. Les estancava, i deixava que florissin fins a fer-se verdet, i llavors? Engolia un bon got d’aigua i baixava tot avall. Les úniques partícips de tot el que he callat són aquestes plantes. Elles saben que no he estat del tot feliç, que el meu marit tampoc ho era al meu costat, que la meva il·lusió era florir, ser mare, però ni l’adob ho va arreglar. Sempre he pensat que cada sentiment sense sentir es torna roc assedegat, i així m’he tornat jo. Cada dia amb la mateixa rutina silenciosa, esperant ser erosionada, estic immòbil, hivernant a casa meva. Però ara volen trasplantar-me, canviar-me la terra i posar-me en una residència. Deixada de la benedicció del sol; compartint test amb herbes de plàstic! No vull!

Les plantes ho noten, es moren. Els geranis s’estan tornat negres, han perdut totes les fulles. He intentat regar-los menys, però no ho soluciono. De les roses, només puc dir que l’únic que no han perdut són les espines. Les tulipes aguanten estoiques. Sempre havia pensat que semblava una flor dèbil, però resultarà que no, i mira que són les úniques que no els he posat adob! La meva mare em va ensenyar a fer aquest adob, és una barreja de nutrients, peles de fruita, i … perdoneu però és un secret familiar que ara no puc recordar.

  • Mare, és hora de dinar. Va, deixa les plantes i anem.
  • Com que mare! Què hi fas a casa meva? Qui ets? Com has entrat?
  • la. Ja hi tornem a ser. Sóc l’Hortènsia, la teva filla. Tens gana? Avui hi ha pastís de patata.
  • Ah! M’agrada molt el pastís. És molt aviat per sopar no?
  • Encara no sopem, dinem ara. Va anem.
  • Espera’t que els haig de posar més adob, s’estan morint…
  • Mare! Però què fas? Què els dónes? Clar que no viuen! És sal això! Ja deia jo que feia dies que havia perdut el saler de la cuina… mare…va no passa res, però anem.
  • Jo, jo…jo les cuido bé, oi? A vostè li paguen per cuidar-me? Qui ha dit que era?

Els records de ma mare han deixat d’arrelar. Fa tres anys que entre tots els reguem, per mantenir-los vius, fem com ella feia amb les plantes. Però l’Alzheimer és un hoste que s’ha quedat a viure a l’hivernacle. Deixeu que tregui la h, de la paraula hoste, i podem parlar que la malaltia té com a ostatge la ment de la meva mare. Físicament està perfecte i té moments de lucidesa. Però no cal que m’enganyi. Ella no recorda haver-me parit. Algú ha enverinat el dolç record de tenir-me al ventre, de donar vida a les seves entranyes, i mira que van passar molts anys amb el meu pare, amb el ventre sec, fins que van aconseguir tenir-me. Tampoc recorda haver estat feliç. O potser ho aparentava, ja no ho sé. A poc a poc se li han anat desfullant els bons moments…

Finalment l’hem hagut d’ingressar. No podia més, algun dia hauria fet alguna bogeria! En serio! Un dia va deixar el foc encès eh!, i si hagués marxat per la porta? I si s’hagués perdut? …

He fet ben fet, crec que he fet bé. Perdoneu, això que estic fent és estúpid, no vull justificar-me. Semblo imbècil fent-t’ho! Si sóc sincera us puc dir que he hagut d’abandonar-la. No em veig amb força per mirar-la cada dia i que no em reconegui. Que els seus ulls no m’estimin. Ja no ho suportava. Ma mare m’ha ensenyat que som el que estimem. Ella què és ara? Els metges no saben què respondre. Jo sí, és el que estimava, una planta.

Fa dies que vaig al seu pis a regar-les, a intentar salvar-les. Després d’emmetzinar les flors amb el saler, és l’únic que puc fer. Tenint-ne cura, sento que mantinc alguna cosa viva dins seu, que està amb mi.

Avui he obert la porta de l’entrada. Feia molt fred a fora i m’he afanyat a obrir els ploms per encendre una mica l’estufa elèctrica. El terra ressonava buit, les parets estaven més fredes del normal i traspassaven només ombres entre les línies de la persiana. Quan he entrat al menjador, ja es notava, hi havia un ambient humit, sulfurós, olor de podrit. He entrat a l’hivernacle i he respirat mort.

Res florit. Només les fulles, putrefactes, s’amuntegaven. He agafat bosses, i un a un, he despullat els testos i les plantes de la seva presó. L’únic que ha quedat de tanta vida, ha estat l’esquelet de ferro forjat de l’hivernacle. Ja no s’hi respira res. Ja no floreix res. Natura morta.

Marta Puigferrer Masó