Una bossa de mà, qui se la quedarà?

Esperava, tota ufanosa, a l’aparador de Casa Macias. Feia tot just unes hores que l’havien tret de la capsa de cartó i desembolcallat del paper fi, que portava al damunt. De cop, se sent alliberada, ja era hora, havia pensat.

Dos dies abans, estava llesta a la fàbrica, per ser conduïda a la botiga de la Sílvia. Sabia que allà hi estaria bé, tot i que el que més desitjava era acabar en unes bones mans i braços que la sabessin tractar com es mereixia. No era ni se sentia una bossa de mà qualsevol.

El camí se li havia fet etern. A l’empresa, la Clara, l’havia embolcallat amb cura, així li havia recomanat la seva cap. Al damunt hi portava petites peces algunes incrustades i altres cosides a mà. Abans, havia comprovat que ho portava tot al damunt: la nansa llarga, tot de paper de diari dins, perquè no perdi la forma, i l’etiqueta amb la seva carta de presentació. Llavors, l’hi havia posat amb cura, dins una capsa més gran, junt amb altres companyes; algunes, cosines-germanes que com ella, tenien similars característiques i detalls, i a sota, unes altres més simples, que els feien de tou i coixí. No eren de la seva classe, però no els deia res; com a mínim i en el fons, els agraïa que li fessin més fàcil i còmode el camí. Poc més d’una hora de recorregut, que segons com podria semblar eterna, li passa en un plis-plas. Està entusiasmada en aquell viatge. Havia sentit a dir que la portaven a una botiga petita, amb encant, d’aquelles de tota la vida, que encara romanen al centre d’Olot, però que s’han modernitzat i adaptat als nous temps, sense perdre l’essència. Fa poc temps, n’és propietària la Sílvia, una dona jove, amb classe i bon gust, després que l’antiga propietària es jubilés.

Li va agradar la delicadesa amb què aquesta la va agafar, traient-la de la caixa i del paper, admirant-la per tots els costats. Encisada i meravellada davant seu. No n’hi ha per menys, havia pensat.

Tot seguit, la col·loca damunt del taulell, a prop d’ella, mentre comprova l’etiqueta i li posa una de nova amb el preu. S’afalaga en veure que ha sucumbit als seus encants. Tanmateix i amb la mateixa delicadesa, la disposa davant de tot de la vitrina de l’aparador de la dreta. No pot demanar res millor.

Ara, que ja porta quasi una setmana, li agrada estar allà, on veu tothom que passa, i com s’apropen atrets per la seva bellesa. Algunes dones, fins i tot, han preguntat per ella. Amb la Sílvia li té una franca amistat. Cada dia al matí, la ve a veure, i aprofita per treure-li del damunt, aquell polsim que de vegades es posa sense adonar-se, que s’ha filtrat per alguna escletxa, o l’ha portat algú del carrer fins a la botiga. Li té una cura especial. Ho nota i ho percep. La tracta de diferent manera que a les seves companyes, o és així com ho vol veure ella.

De ben segur pensa que li agradaria portar-la a casa seva, però ara no pot. No té cap compromís especial, ni esdeveniment per lluir-la. Potser és per això, que només la mostra a les amigues i clientes que ella creu que sabran lluir-la i cuidar com cal, i no a les que no coneix, o no se’n fia. És per això que es lleva amb bona cara, mentre espera expectant i entusiasmada el seu destí.

A mig matí, però, ha vingut una dona. L’ha vist apropar-se. Una dona atractiva, de les que sap treure’s partit en un cos madur. Positiva, que trepitja segura, que sap el que vol i amb un somriure als llavis. S’ha passat una bona estona mirant-la des de darrere el vidre. No sap per què hi ha feeling. Ho ha notat.

Així i tot, se n’ha anat i ella ha quedat trasbalsada, perduda i buida. Potser perquè ja s’havia imaginat penjada al seu braç. El dia ha passat a poc a poc. Un xic més llarg que altres. Ja estava a punt de descansar, quan el seu cor s’ha alegrat en reconèixer-la i veure com va de dret cap a ella.

– Hola, Sílvia

– Hola, bonica –li respon la mestressa.

– Et vull demanar per la bossa de mà de l’aparador.

– La de color cru?

– Sí, amb els detalls platejats del llaç.

– Ara te l’ensenyo. És molt bonica. Pertany a la nova col·lecció de primavera de Lita Casadevall –li diu, mentre l’agafa amb la seva subtil delicadesa, com ha fet aquests dies, però ara el tacte li és diferent.

– És una bossa de mà preciosa –diu la clienta, tot admirant-la. – L’he vist aquest matí, i no he deixat de pensar en ella durant tot el dia

– De vegades, hi ha peces que t’atrapen –li comenta.

– És cert. Aquesta ho ha fet –li respon mentre se la col·loca de nou al braç i es mira un cop més al mirall.

-Ja veuràs com n’estaràs contenta –li assenyala la meva mestressa.

– D’aquí poc tinc un sopar benèfic, pel que m’he comprat un conjunt negre, i crec que m’estarà d’allò més bé. A més, és una mida idònia, per portar les meves coses.

– Si vols, pots també utilitzar la corretja llarga, que va lligada aquí –tot ensenyant-la.
– M’encanta, perquè de vegades m’agrada portar-la en banderola, i també és del tot escaient.
– Exacte!

Està molt contenta de com va la conversa i se sent còmoda repenjada al seu braç. Per dins, creu que ja té nova mestressa, i li agrada. No ha demanat pel preu, tot i que en un moment que la Sílvia s’ha girat, ha mirat l’etiqueta. La seva cara no ha estat de sorpresa ni de decepció, com les que ha vist en altres.

Quan per fi ha dit les paraules màgiques “Me la quedo”, hauria saltat d’alegria, i l’hauria abraçat, però no ho ha fet. Només pot estar més que agraïda i portar-se bé, ara que anirà definitivament a una nova llar, tot sabent que la cuidarà.

La Sílvia, per darrera vegada, li ha tret amb cura el polsim, l’ha embolcallat amb delicadesa amb un paper setinat de color morat. Mentre ho feia, li hi ha apreciat per un moment, un xic de recança. A la part de la tapa, ha posat un bon llaç enganxat amb una etiqueta que diu “desitjo que t’agradi”. Si va per ella, li agrada molt.

La seva nova mestressa ha pagat la quantitat estipulada. La Sílvia li ha tornat a donar les gràcies, i tot parlant l’ha acompanyat fins a l’entrada, mentre ella ha pogut acomiadar-se de les seves companyes: “Bona sort tingueu, també vosaltres”.

Sílvia Vilacoba

Anuncis