Per sempre

Encara veig la teva mirada, puc sentir el tacte, l’escalfor de la teva mà, i puc escoltar, sentir la teva veu.

Tot és tan diferent sense tu. Pensava que no marxaries mai, que sempre series al nostre costat, però a mesura que passaven les setmanes, els dies, les hores, aquest pensament s’anava allunyant.. i no per voluntat.

Assegut en una cadira de rodes, davant meu, sense poder dir gaire res… però la teva mirada em deia tantes coses…

Quan et vam portar a la residència, va ser molt dur per a tots nosaltres, més del que et puguis imaginar. Si haguéssim tingut l’oportunitat de no portar-t’hi, et prometo que no t’hi hauríem portat mai. Però la malaltia estava jugant amb foc, ens anava en contra i no ens donava cap més opció.

Recordo la primera vegada que et vaig venir a veure. Aquell lloc no era casa teva, i mai no ho va ser, no era el teu lloc i no crec que sigui mai el de ningú, però la veritat, hem de donar gràcies que hi hagi llocs com aquests.

Quan arribava a la residència… encara veig la teva cara, obries uns ulls de pam, i sempre deies:

– Guaita-la, què hi fas, aquí?

Quan me n’anava, sempre em donaves les gràcies, aquell “gràcies“ em feia mal, no calia donar-me les. Només tenia ganes d’agafar aquella cadira i portar-te a fer una volta, a respirar aire pur, sentir l’escalfor del sol, veure gent, sortir al carrer.. volia, en certa manera, treure’t d’allà.

Tu no deies gaire res, però crec del cert que t’agradava anar a fer una volta. Sempre t’havia agradat. Quan era petita, eres tu qui m’hi portava, sempre agafats de la mà. Ara em tocava a mi, no et volia fallar, volia estar al teu costat.

Aquelles hores amb el fisio, intentant que poguessis caminar, encara que fossin quatre passos… Ho vam intentar. Recordo que sempre et deia, “si aconseguim caminar, tornarem a casa”. Quan et deia aquestes paraules, els ulls se m’omplien de llàgrimes.. sabia que no eren certes, però tenia l’ esperança que almenys poguéssim tornar a caminar junts, com moltes vegades havíem fet.

Ens assèiem en un banc i parlàvem. Bé, jo preguntava i tu sempre contestaves. En aquells moments, érem tu i jo.

Va arribar un dia que vaig necessitar dir-te una de les paraules segurament més dites, més universals, però mes difícils de pronunciar, almenys per a mi. No sabia com començar, fins i tot estava nerviosa. Imagina’t, jo nerviosa davant teu, la persona que més he estimat.

Però necessitava dir-t’ho, fins i tot preguntar-te si el sentiment era el mateix.

Tenia la sensació que no podia deixar passar més temps. El temps ens anava en contra i no volia fer tard.

Recordo que estàvem asseguts l’un al costat de l’altra, amb les mans agafades, i et vaig dir, amb la veu mig tremolosa:

-Avi, saps que t’estimo molt?

I vas respondre:

-És clar que si!

-…però jo t’estimo molt, eh? fins al cel i més enllà.

I vas respondre amb un somriure.

Després et vaig preguntar:

-I tu? M’estimes ?

-És clar que sí.

-Fins on?, Vaig preguntar.

I vas aixecar el dit, assenyalant el cel.

Poques setmanes després, vas ingressar a l’hospital. Un refredat se’t va complicar i amb la malaltia, l’Alzheimer no hi ajudava.

Tots érem al teu costat, ho saps, no et vam deixar ni un minut sol. Encara recordo la nit que vaig passar amb tu a l’hospital. Tots dos a l’habitació, recordes?

Vaig estar parlant amb tu, et volia dir tantes coses. Tu només podies mirar-me, el teu cos ja no et deixava dir res..

D’alguna manera, ens vam acomiadar, era tan dur… no volia que marxessis, no em podia imaginar la vida sense tu.

Vaig agafar-te la mà gairebé tota la nit, i quan et vas adormir, no podia tancar els ulls, volia sentir com respiraves, no volia que ho deixessis de fer en cap moment. Tenia por que si m’adormia, l’endemà no hi fossis.

Al cap de dos dies, continuàvem tots al teu costat, i ho sabies. Sobretot la iaia, no es va separar de tu en cap moment. T’estima i et troba a faltar moltíssim, més del que et puguis imaginar.

No hi ha cap dia que hagi deixat de pensar en tu, és impossible. Encara de vegades penso que sortiràs per algun lloc…i no és així.

Vas marxar amb l’escalfor de tots, i ens has deixat un buit enorme.

Volia dir-te, i sé que m’escoltes, siguis on siguis, que cuidem de la iaia, que no pateixis, que sempre, sempre, seràs amb nosaltres i que algun dia ens tornarem a trobar i ens podrem abraçar.

Eva Fernández