Nadia

Premi Anna M. Giménez

Dempeus a la tercera fila de la graderia, no sabent si era millor mirar o no mirar, en Thomas va creuar els dits de la mà esquerra (amb la dreta aferrava la petita mà del Somgelo, que al seu torn agafava la de l’Alice) i va contenir la respiració. Igual que tot l’estadi. El temps que un peu impulsés cap endavant la pilota i la pilota, ràpida com una bala, recorregués els onze metres, cap a la Nadia. La davantera senegalesa va xutar fort, però la Nadia li havia endevinat la intenció. I el va aturar, el penal, mig amb les mans, mig amb la cara. Explosió irrefrenable d’alegria. Havien guanyat! Havien guanyat! Pocs segons després, pels altaveus, amb el volum al màxim, va sonar l’himne del Congo i a les dues pantalles, ben lluminosa i enorme, una paraula: “Campiones!”

Mentre s’abraçaven unes amb les altres i saltaven al mig del camp i es penjaven la bandera del seu país a les espatlles i rebien la felicitació de l’equip senegalès, alguns periodistes s’hi van apropar per entrevistar-les en directe, a peu de gespa. Alguns van anar a la Radwa, que havia marcat el 3-3. Altres, a la Nadia, que, com que s’havia lesionat la portera i no podien realitzar més canvis, havia assumit el paper de defensar la porteria durant la tanda fatídica. Amb micròfons a frec de llavis i diverses càmeres enfocant-la, un periodista de la CNN li va preguntar:

Primer, enhorabona per la victòria! Heu fet una final fantàstica, trepidant, meravellosa. Ens podries dir per què t’has ofert com a portera? Ha estat decisió teva o de l’entrenadora? Com has endevinat per on aniria el xut? Amb l’estadi aplaudint-vos i celebrant el triomf, ara mateix ens podries explicar com et sents?

Però la veu encuriosida i atabaladora del periodista se li escapava, lluny, dèbil se li difuminava, com quan feia anys desitjava retenir aigua del riu als palmells i se li esmunyia entre els dits. També l’himne, les ovacions, els càntics, també els crits de joia de les seves companyes… “Com et sents…?” Aquestes paraules eren eco de…

Em sents?

A poc a poc va obrir els ulls, com si les parpelles fossin mantes gruixudes que li haguessin posat a sobre. Va assentir lentament amb el cap. Tot era blanc. El sostre blanc. Les parets blanques. La bata blanca de la infermera, que l’observava amb tendresa i que li va acariciar una mà i que li va dir:

Avisaré el doctor i la teva amiga.

Estava estirada en un llit, coberta amb un fi llençol blanc. Algun element de color tampoc no estaria malament. Tanta blancor semblava que estigués en un lloc tot pintat de llet. El vestit que duia, l’excepció. Era cert: era blau clar.

Va sentir com giraven el mànec de la porta. I unes passes fermes. I un somriure càlid, acollidor, i alhora agredolç:

Sóc el doctor Mukwege.

Li va encaixar la mà esquerra. A la dreta li havien col·locat la via. Va agafar l’única cadira de l’habitació i se li va asseure al costat.

M’alegro que et vagis recuperant. Ara ja us trobeu fora de perill…

Us trobeu? Què li ha passat, a l’Alice?

No. L’Alice està bé… Em referia a tu… i a la criatura…

Quina criatura?

La que viu dins del teu ventre… No sabies que estaves embarassada?

Es va fer un silenci llarg, dens, inquietant. De sobte, va tornar a girar el mànec de la porta. I unes passes apressades. I un somriure també, com abans, agredolç. Era l’Alice, que agraïda va esguardar el doctor durant uns segons.

Us deixo soles. Si necessiteu ajuda, feu sonar aquest timbre.

Per què no me n’has dit res?

Pensava que només seria una vegada, que no hi tornarien, que creurien que ja m’havien corregit. Aquí són normals, aquestes coses…

Quines coses són normals, aquí, explica-m’ho?! Que vingui a casa teva per dur-te uns llibres de lectura i que et trobi al llit lligada, mig nua, inconscient! I que et porti corrents a l’hospital i que em diguin que tens severes lesions per tot el cos, sobretot a les cames i al voltant de la vagina i que és probable que la criatura no visqui… Si no ho fas tu, la posaré jo la denúncia. Qui ha estat?

No ho facis, Alice. Els policies se’n riuran de tu… T’etzibaran: “Aquí són normals, aquestes coses…” I afegiran burletes: “Algun motiu els haurà donat…”

I quin ha estat aquest motiu tan necessari perquè t’hagin violat diversos cops durant els dos últims mesos? Per què has dit: “creurien que ja m’havien corregit?” Qui ha estat que es creu amb aquest dret? De què t’han de “corregir”?

Ho vols saber, de debò?

Només et vull ajudar…

La veritat molts cops fa mal.

Més mal em fa veure’t així.

D’acord… Agafa la cadira on abans s’ha assegut el doctor… T’ho explicaré.

Voldria agrair a la Universitat de Harvard l’oportunitat d’haver-me convidat. Tot i que vaig dubtar, perquè tenia un altre compromís molt especial, no podia renunciar a aquest honor, d’estar aquí, davant vostre, que sou el futur del món. He vingut per parlar-vos de la meva experiència com a metge a l’Hospital General de Kinshasa, una de les ciutats més boniques del Congo. Però, em sap greu, justament la meva xerrada no és gens bonica. Més concretament us parlaré de la meva experiència com a metge de dones, dels milers de dones que han patit abusos i que, per més vergonya, molts perpetrats pel seu entorn més proper, familiars i coneguts. Per això, versionant un vers de Shakespeare, la meva conferència es titula: “Dignitat, tens nom de dona”. Començo. Primer punt: el concepte de “violació correctiva”…

N’estàs segura?

Sí. Un cop li deixi de donar el pit al nen, emporta-te’l als Estats Units. Que creixi lliure i feliç, lluny de tota aquesta misèria. Aquí, quina vida li espera? Si mai et pregunta sobre els seus orígens, digues que era orfe i que el vas adoptar.

I tu?

No ho sé… Buscaré una feina… per valer-me per mi mateixa… Què fas?

Riiiingg. Fer sonar el timbre. Recordes que ens ho va comentar el metge fa uns mesos?: “Si necessiteu ajuda, feu sonar aquest timbre.” Doncs, això!

Abans del torn de preguntes i perdoneu que interrompi la conferència, però no puc estar-me’n… Hi tinc gent molt estimada… Voldria veure com ha acabat la final femenina de la Copa Africana, entre el Senegal i el Congo. Si no els fa res, poso un moment la CNN per saber-ne el resultat…

I a la preciosa pantalla de l’Aula Magna es va projectar la veu d’un periodista, a peu de gespa, parlant a la portera de l’equip congolès: “Amb l’estadi aplaudint-vos i celebrant el triomf, ara mateix ens podries explicar com et sents?”

I ella, la Nadia, a qui poques vegades li havien preguntat “com et sents” i que en segons havia repassat la seva vida (l’escola, la por, la ràbia, l’Alice, l’hospital, el doctor Mukwege, el Somgelo, derrotes, partits…), d’una revolada va prendre llavors el micròfon al periodista (que es va quedar astorat pel gest), va mirar directament a càmera i va començar a parlar d’ella, valenta, perquè la gent sabés la seva història.

Montserrat Bastons