Maria / à

Ara que la Maria dorm, escriuré una estona. Té molt caràcter i quan està desperta ens ocupa tot el temps. En Roc és a la feina i sento poc més que la respiració calmada de la nena, el campanar que toca quarts i hores, algun ocell.

Miro el pijama verd que puja i baixa en el seu pit i el cor no em cap en el meu.

La mare també em va posar Maria, el nom de l’àvia, però ja fa més de deu anys que m’hi vaig afegir un accent.

Pobra mare. Li va costar molt tenir-me. Sola, va haver de recórrer a la ciència veient com se li fonien els estalvis, però la vida té cops amagats, i al cap de nou mesos d’una cita amb un company de feina que no volia descendència, vaig treure el cap al món.

No recordo quan vaig saber que el tiet Albert era el meu pare, però no en vaig fer massa cabal.

Formava part de la nostra família, mai va faltar a cap festa d’aniversari, venia a fer-me companyia quan no em trobava bé, era el meu cangur habitual quan la mare no era a casa… jo sabia que m’estimava i m’era igual dir-li pare, Albert o tiet.

Em sembla que s’està despertant, que estrany, les migdiades les sol fer llargues.

No, encara no.

Em vaig anar fent gran després d’una infantesa molt feliç i d’una adolescència moguda: demanava camions i pilotes als Reis, no volia portar cues ni arracades, no m’agradaven els vestits ni les faldilles i quan les meves amigues van començar a maquillar-se, a mi no em venia gens de gust.

No vaig rebel·lar-me ni volia ser diferent de la mare, simplement em sentia més còmoda amb els cabells molt curts i uns texans.

Estava contenta perquè fins als quinze anys els sostenidors no ocupaven cap calaix del meu armari, però de cop, quasi d’una setmana a l’altra, em van començar a créixer els pits d’una manera exagerada i en el meu tors pla hi habitaven dues mamelles descomunals.

Aquí va començar el meu calvari. Aquell parell d’apèndixs em feien nosa, no els sentia meus, cada dutxa era un suplici, només pensava en la millor manera de dissimular-los, però no ho aconseguia.

Un dia la mare em va veure trista i li vaig confessar tot. Comprensiva com sempre, em va saber escoltar i em va assegurar que demanaríem l’opinió de la nostra metgessa de capçalera. L’Anna ens va derivar a un psicòleg expert en casos de conflicte de gènere i com que em va notar tan segura i convençuda després de fer-me mil preguntes i contestar un munt de tests, quan vaig fer divuit anys el mateix cirurgià plàstic que havia practicat la mastectomia doble a l’àvia em va operar a mi.

Vaig entrar decidida i tranquil·la a quiròfan, no em feia cap por.

Quan em vaig treure la bena uns dies després i vaig veure les dues cicatrius em vaig sentir jo per primera vegada, Marià de cintura cap amunt, Maria de cintura cap avall. No volia més pèl, ni la veu greu, ni penis, ni una nou al coll, aquell/-a per fi era jo.

Al cap de deu anys vaig conèixer en Roc i quan feia un temps que ens vèiem una tarda davant un te vaig buidar el pap. M’arriscava que fugís corrents, però m’agradava massa per no dir-li la veritat i no volia que ho descobrís sense haver-li explicat abans.

Em va respondre que tant li feia, que estava enamorat de mi i que tant li era un accent de més o de menys. En aquell moment vaig saber que ell seria el pare dels meus fills. Hem començat per la Maria. Hem tingut molta sort. Ara sí que s’ha despertat. Vaig a preparar-li la fruita. Continuaré durant es seu proper son.

Marta Planas

Anuncis