La cigonya

Mentre s’acarona el ventre buit, les llàgrimes salades li rodolen per les galtes fins arribar-li als llavis, com un torrent fruit de la tempesta que baixa desbocat muntanya avall, enduent-se tot el que troba al seu pas. Només de tant en tant s’hi passa el revers de la màniga, que ja té ben xopa, en un intent frustrat d’intentar-les eixugar. No pot aturar-les i plora en silenci mentre pensa en el fill que no tindrà.

Es mira els mitjons que van regalar-li fa pocs dies les companyes de feina quan va comunicar-los la notícia. Recorda el conjuntet de fil perlè que té a mig teixir i que no acabarà. No pensa treure’l de la bossa on el guardava. Pensa en la llista de noms de nena i de nen que guarda dins l’agenda. La va començar fa uns dies i es va proposar de dur-la sempre a sobre per poder anotar els noms bonics que se li acudissin en qualsevol situació.

Tanca els ulls amb força i es mossega els llavis mentre rumia que no tindrà esma per donar aquesta mala notícia a la família, que estava tan il·lusionada amb l’arribada del nou membre que ja no serà. No sap com ho comunicarà a la feina, a les seves amigues, a tots els que es van alegrar tant del seu embaràs.

Pensa en el pare, que va dissimular les llàgrimes d’emoció tot abraçant-la quan va tenir la primera ecografia a les mans. O l’àvia, que als seus noranta-cinc anys va demanar en veu alta al seu Déu que li donés uns mesos més de vida per poder donar la benvinguda al petit. No s’hi veu en cor perquè sap que els trencarà el cor. Ella ja el té esmicolat en mil bocins i veu impossible tornar a recompondre’l.

Sent que les cames li flaquegen. Les fiblades al ventre han amainat amb els calmants, però no pas el dolor que sent ben endins, clavat a l’ànima. I el pes al pit. I la pena ben grossa, com una motxilla pesada a l’esquena que no sap quan podrà descarregar. Tot ha perdut el sentit ara que ja no hi ha ningú omplint-li les entranyes. Es pregunta si aquesta llosa li durarà tota la vida perquè es veu incapaç de seguir vivint si no ho pot foragitar.

A fora, el dia comença. El sol treu el cap entre dues muntanyes com si s’eixarranquessin per parir-lo, i fins i tot aquest pensament la torna a fer caure en el desconsol. Tot i el cansament, el dolor i la pena, no han deixat que acluqués ull durant la nit. I se sent encara més buida, i més trista mentre veu com el món continua girant, aliè a la seva solitud.

Mentre nota com la sang se li escola a poc a poc entre les cames i el dolor palpitant la sacseja encara amb certa insistència, la veu passar. La cigonya. Majestuosa. Però no s’atura. S’acosta l’hivern i aquí no vol estar-s’hi. Els dies aniran esdevenint més foscos i freds. Les llàgrimes seguiran rodolant i la sang encara fluirà durant dies. La pena l’acompanyarà com una xacra que li impedirà aixecar-se per més que ho intenti i no farà més que pensar en la cigonya que fa niu lluny d’aquí.

Passaran els mesos, potser sense pena ni glòria, però el temps que tot ho cura farà que el sol un dia torni a brillar amb força i a la primavera, qui sap si la cigonya decidirà aturar-se.

Neus Verdaguer