Confidències

La mort pot ser l’oblit. L’oblit pot ser la mort. PILAR CABOT

Era una tarda plujosa de novembre. Darrere els vidres del bar, la Tura esperava l’arribada de la Lina. Feia pocs dies que havia rebut una trucada seva i tenia ganes de trobar-se amb ella. La coneixeré? Haurà canviat gaire? Per què m’ha telefonat? Aquestes i d’altres preguntes s’anava formulant, mentre una pluja suau i persistent sadollava l’ambient de malenconia i recolliment. No es va fer esperar gaire, va veure que s’obria la porta i entrava una noia rossa, esvelta, duia texans i una jaqueta negra cenyida. Sí, era ella, la Lina, l’amiga de la infantesa, la confident de l’adolescència, la noia alegre i divertida que va anar a estudiar a Anglaterra, va desaparèixer i no en vam saber mai més res. Els ulls d’ambdues s’il·luminaren, tenien tantes ganes d’abraçar-se, de reviure els fets compartits, de fer recompte de la vida. Sense adonar-se’n, van tornar a la infantesa, a l’illa del tresor que mai no abastaren, al seu petit món ple de somnis i quimeres; recordaren el temps passat i aquell món que s’obria amb les primeres descobertes de l’amor, dels nois, del fum prohibit dels primers cigarrets, de les trobades amb la colla, passejant en moto, de les llargues nits d’estiu, de les excursions dels diumenges a la platja… Els feia il·lusió compartir els mateixos records, amb els quals havien trenat una vida en comú, una vida breu… es féu un silenci llarg, profund, fins que la Tura digué:

Per què vas marxar bruscament? Per què has estat gairebé trenta anys sense donar senyals de vida?

Els ulls de la Lina s’envidriaren, mostrava una emoció continguda, però havia arribat el moment de parlar, tenia ganes d’endreçar el passat, d’explicar a l’amiga uns fets que mantenia segellats al fons del seu cor.

M’has de perdonar, sé que no em vaig portar de manera correcta ni amistosa, tinc una llosa damunt meu, crec que t’he d’explicar els motius del meu comportament, espero que em comprenguis. A l’estiu del vuitanta-vuit vaig anar a Anglaterra a estudiar i perfeccionar la llengua anglesa, però en realitat vaig anar a Londres per avortar. M’havia enamorat d’un noi de la colla, d’en Lluís, vam viure plegats moments molt tendres, però no estava preparada per a ser mare. Va ser molt dur, una decisió presa en solitud, ell no en sabia res. Em vaig quedar a Londres, treballant en un bar i vaig conèixer en Richard, em va ajudar molt, em va comprendre i animà a tirar endavant, era un jove obert, extravertit i receptiu. Es va adonar de la meva situació i en tot moment, em donà ajuda, afecte i protecció. Li agradava l’artesania, em va ensenyar a fer collarets, braçalets, penjolls i tota mena d’objectes artesans i els veníem a les fires. Hem treballat també en un càmping, i més endavant vam cultivar productes ecològics i els veníem a restaurants especialitzats. Ha estat una vida senzilla, hem tingut un fill i una filla. El noi, afeccionat al cinema, resideix a Nova York, ha fet alguns curtmetratges i ha aconseguit algun premi cinematogràfic. La noia té facultats per l’art i es dedica a pintar quadres, fa crítiques d’obres d’art i col·labora en exposicions i activitats culturals. Tot anava bé fins que em van diagnosticar un tumor, amb metàstasi i està escampat per diversos òrgans, no em poden operar, m’han fet diverses sessions de quimioteràpia. M’han donat dos mesos de vida. No et pots imaginar el que vols viure quan t’adones que tens un temps tan limitat. En saber-ho he intentat posar-me en contacte amb totes les persones que han estat importants per a mi, amb qui he compartit moments que han deixat una petjada. He regirat la casa i, curiosament, vaig trobar una capsa plena de records: fotos, targetes, postals… i entre aquests objectes hi havia un número de telèfon, el de casa teva. Vaig estar molt contenta quan em vas respondre. He fet el viatge de tornada per expressar-te l’agraïment. Em sento afortunada malgrat la meva situació: He viscut, he estimat, sóc positiva i crec que és la manera d’afrontar tot el que el destí em té preparat. Gràcies, Tura, perdona’m! Si la vida no fos un camí en sentit únic, segurament que la refaria, però no hi ha camí de tornada. Tenim un present i ens cal aferrar-nos-hi. Em sap greu no haver-me comunicat amb tu abans, haver deixat passar dies i dies, com si no m’importessis, quan en realitat vas ser una bona amiga. Em sembla que he parlat força, explica’m com t’ha anat a tu la vida.

Ho sento molt, Lina! No m’hauria imaginat mai que ens haguéssim de veure ara quan saps, amb certesa, que tot s’acaba, però estic contenta que l’oblit no s’hagi interposat entre nosaltres. La meva ha estat una vida diferent, bé, totes són diferents, em va doldre la teva absència, i estranyament un s’acostuma al silenci i a l’oblit. Sóc infermera i el meu marit és metge, no tenim fills, però tenim una família unida i un treball que ens omple. No saps com n’és de gratificant poder ajudar les altres persones. Al cap i a la fi, ajudar és el que ens fa persones i dóna sentit al viure. Ah, per cert, el meu marit era una jove de la colla. El meu marit és en Lluís.

Rosa M. Noguer

Anuncis