Carta al viatger

La llum entra per la finestra i es reflecteix als llençols eternament blancs. Es filtra per les cortines i desplega un joc de lluernes a la paret, que veig amb els ulls encara mig aclucats. Sé que he oblidat molts detalls, però no podré esborrar mai aquella llum. Respiro amb la cara mig tapada pel coixí i m’empasso la memòria, engoleixo records d’altres matins. I reviso les taques daurades allà on abans reposava la síl·laba sagrada, que no podia evitar resseguir mentalment amb el dit. Res no és igual, però res no ha canviat. Un altre camí, un altre cos, un altre cel. Una altra paret, però la mateixa llum.

Des d’allà em mires i somrius, i recordo fugaçment tots els somriures. Fan olor de canyella. Aquell matí, que no té res de meravellós ni d’extraordinari, que no s’allunya dels mil i un matins, aquell matí serà el mirall on vegi per sempre el jo més feliç.

Lluito contra l’impuls de retornar al tacte del paper vell i rebregat. A les paraules tangibles, la lletra fugaç i precisa. Beix, com els dies després de tu. Ja no hi ha llençols, sinó l’estrebada del terra gelat. Segueixo els meus passos covards fins a la calaixera. Una mà que no reconec s’enfonsa entre la roba neta. L’estiro, i tornes a ser tu, davant meu.

Dits. Sentir aquelles mans que han recorregut les roques de mig món, que han pujat les muntanyes i tocat els gels més glaçats del planeta, malgrat que no ho sembli, quan són sobre la meva pell. Els que han arrencat la pols de la terra i l’han absorbit fins a fer-la seva, gratant amb les ungles el verd més tossut. Les teves mans que porten l’aroma del viatge i m’acaricien una ànima que no tinc amb un sol frec. L’electricitat que sento just abans, aquella fracció de segon en què t’anticipo, la potència de la brisa que despertes i que prediu la descàrrega. I tot s’acaba quan em toques. Pell de gallina només de pensar-te.

El solc que et fas sortir al costat del llavi quan somrius, volgudament descuidat. La mirada que em vol travessar, negra com la nit. Creus que ho intentes en va. M’esforço per arrelar-me davant la impassiva força dels teus ulls, el terratrèmol de les teves nines ardents. I tot en tu és fosc i amagat i recòndit. No somio desxifrar-te. Vull engolir-te amb tots els teus secrets, però que no deixis d’esperar conèixer els meus. Que no paris de perseguir-me pels carrers estrets i de pedra de la meva memòria, del meu petit immens món interior. Que no t’espantin les cantonades que amaguen dracs que escupen foc i gèlides matinades. Que no s’aturin els teus passos a la recerca d’aquest nou viatge. Vull fer moure en tu el mateix que fan les serralades íntimes i els gorgs més imponents, que em miris com es mira el precipici quan s’anhela ser un ocell. Vull que estimis la impossibilitat d’estimar-me, de capturar el que sóc en un amor corrent. Vull que freguis amb la coneguda punta dels teus dits els darrers traços dels meus cabells fugissers. Que respiris l’aire empresonant-lo perquè també és part de mi. Que et preguntis en la matinada més solitària si hi ha una màscara davant meu, si estimes una ombra que s’esmuny entre les portes de la quotidianitat. Que tremolis també tot tu, com una fulla tardorenca que estima el vent i l’arbre. Les teves arrels són desarrelar-te, viure en el fràgil equilibri de ser un ésser viatger. Fugir. Rugir.”

Carla Riera

Anuncis