Can Mai Tanquis

La filla li manava la pressa. La Pilar, però, no li feia cap cas. Necessitava acomiadar-se de tots els racons del lloc on havia passat els darrers trenta anys.  Els seus ulls cansats van recórrer l’estança lentament.

Va resseguir amb la mirada les prestatgeries ara buides, però abans atapeïdes de queviures ben arrenglerats. Llaunes de sardines, de pilotilles, de bolets; pastilles de sabó; arròs i fideus; sidral i litines. Recorda el dia que van obrir la botiga. Ella i en Robert, tan joves, tan il·lusionats. El primer any va ser molt dur, tots els estalvis invertits en el gènere, dos inexperts, dos desconeguts al barri. De mica en mica, amb esforç, el negoci va anar rutllant.

La dona va passar la mà per sobre del taulell de fusta gastada, llarg i estret. Mentre es mirava la mà empolsinada que l’artrosi i el treball dur havia anat deformant, va recordar el brogit dels clients. Gent senzilla que venia a la botiga a omplir el rebost de queviures i a obrir el seu cor explicant alegries i tristors. Parlaven de la parella, dels fills, de la feina, de les troballes, de les pèrdues. Aquell era un barri d’obrers amb cases diminutes i carrers estrets. Un barri d’herois quotidians que lluitaven per sobreviure.

La Pilar era de caràcter afable, li agradava xerrar i sobretot li agradava escoltar. Obrien a les vuit del matí i tancaven a les deu de la nit, a vegades més tard, de dilluns a dissabte, tot l’any. Mai havien fet vacances. La gent en deia  “Can Mai Tanquis”. Al vespre estaven rendits, els feien mal les cames, els peus, l’esquena, però també estaven satisfets de fer el que més els agradava.

No s’havien fet rics, però n’havien tingut prou per viure sense estretors i poder estalviar. Petits estalvis per un demà que per en Robert mai va arribar. Havia mort de forma sobtada ja feia una pila d’anys. La Pilar es va haver d’acostumar a la seva absència i va haver d’aprendre a conviure amb la seva memòria i amb els seus records. Malgrat la pèrdua, la dona va aconseguir tirar endavant i va mantenir la botiga a ple rendiment durant uns quants anys més fins que finalment els supermercats la varen ofegar.

La filla li manava la pressa. La Pilar, però, no li feia cap cas. Va entrar a la rebotiga on havia viscut durant tant de temps amb el seu estimat Robert i on havia crescut la seva filla. La nena que tant havien buscat i que va tardar tant a arribar. La Pilar voltava la quarantena i ja havien perdut tota esperança quan finalment va quedar embarassada. Quina alegria per tots dos tenir aquella criatura que omplia la casa de rialles i corredisses!

El petit menjador de la rebotiga estava gairebé buit. Els drapaires s’havien endut la major part dels mobles: la taula de fòrmica, les cadires de balca, el sofà d’escay, la tauleta del televisor. Tan sols hi restava el tocador, massa malmès per poder-lo aprofitar. El mirall del moble li va retornar la imatge d’una dona menuda i arrugada, prematurament envellida.

La Pilar va entrar a la cuina. Sobre el marbre blanc, els de la mudança s’havien deixat els pots on preparaven el confitat i les olles enormes on bullien els fesols, els cigrons i les llenties. En un racó de la cuina va veure les garrafes on barrejaven el cafè. La Pilar va treure el tap de suro d’una de les garrafes i va aspirar l’aroma del torrefacte absent. Aleshores va tancar els ulls i va deixar que aquella aroma li omplís tots els sentits i la retornés per uns instants al passat.

Llavors va començar a caminar cap a la sortida amb passes lentes, arrossegant el cansament de l’edat. Es va aturar davant l’aparador on els vianants solien admirar els petits cistells de coloraines plens de fruites de temporada: cireres, préssecs, raïms, mandarines… La idea de pintar cistells de vímet se li va acudir a la seva filla. En aquell moment ja s’havia d’haver adonat que la nena tenia fusta d’artista i no de botiguera…. Quan hi havia molta gent a la botiga i la feien sortir a despatxar, la nena no se’n sortia. S’equivocava amb els preus, amb les pesades, en tornar el canvi, fins i tot amb les sumes. En canvi la Pilar, que només havia anat a l’escola fins als deu anys, no s’equivocava mai.

Ara, l’aparador restava abandonat. El vidre estava tan brut que amb prou feines es veia el carrer. El seu estimat carrer. La Pilar recordava les nits d’estiu quan tots els veïns treien les cadires de balca a la vorera i prenien la fresca tot fent-la petar mentre els nens jugaven a cuit i amagar. On era ara tota aquella gent? Els vells ja havien mort, els grans s’havien fet vells i vivien en residències, els joves s’havien fet grans i havien marxat del barri amb els seus nens que s’havien fet joves. Ja no hi havia nens que juguessin al carrer. El barri havia quedat desert.

La filla li manava la pressa. La Pilar, per fi, li va fer cas. Van sortir a fora i la dona va tancar la porta de la botiga buida amb dos cops de clau, cric-crac. Nevava. Una neu humida, densa, pesant. Per un moment, entremig dels flocs de neu, a la Pilar li va semblar veure que en Robert, el seu Robert, li feia adéu amb la mà des de l’aparador. Només va ser, però, un moment.

Anna M. Vila Quintana

Anuncis