Calidoscopi d’una primavera

No parlaré d’equinoccis ni de solsticis quan em refereixi a la visita anual de la primavera. De cap manera voldria limitar els sentiments que d’ella es desprenen, a dues paraules enrevessades, la musicalitat de les quals només és assonant.

Tanmateix, no voldria que l’essència emotiva quedés cenyida a les cintures periòdiques que marca l’existència.

M’estimo més deixar que els sentiments s’abandonin lliurement i neta, al bransoleig d’un temps primaveral.

Fragments de vida

a l’ull de la memòria.

Calidoscopi

Fa vint anys que vàrem començar una vida plegats. Una vida plena d’il·lusions i esperances, i que partia d’un punt, irònicament avantatjat, conferit per l’edat que ja teníem.

Ben aviat vàrem aprendre, que per tenir una bona convivència, calia servir-nos de la tolerància, la sinceritat, el respecte, la confiança i sobretot, l’estima.

Vessàvem sensibilitat i això ens feia fràgils i alhora susceptibles; emmalaltíem fàcilment. Encara ho fem.

Hem viscut tots aquests anys d’una manera intensa i amb l’afany de recuperar instants perduts.

Tot i així, el trajecte no sempre ha estat fàcil i planer. Hem caigut i tastat el tall fi d’alguna pedra; però amb voluntat i ganes, ens hem recuperat.

Hem espolsat els dubtes i les pors i, junts, hem continuat el camí.

Ara que ens sabem hostes d’un temps sense espera  i amb vidres graduats a la memòria, evidenciem la dissonància entre percepció i realitat, així com el flirteig, dolçament agosarat, del passat amb el present.

Els fills han marxat de casa, els pares s’han fet grans i nosaltres també.

Però encara ens queden il·lusions dins la maleta i confiem que arribi un altre demà.

Vint anys arrecerats sota el mateix paraigua ens han permès descobrir el sol, el vent i la pluja.

Vint anys, i encara ens sorprèn el pessigolleig alat de les papallones.

Dolors Figueras Solench

Anuncis